Opinió

Transicions

Quaranta anys després de la marxa de Montal, vivim un altre canvi de règim a Catalunya, i el Barça hi haurà de prendre partit

Estirant les metàfores del procés, i que Déu em perdoni, podem afegir a tot el que es diu avui que Montal va viure com a president del Barça en una etapa que té vincles amb l'actual. Estàvem en ple canvi de règim i per als ciutadans sotmesos a contracor a una dictadura allò oferia escletxes que s'havien d'aprofitar. Eren anys en què els dirigents catalans podien resistir l'escomesa –citant el mestre Puyal– amb certa dignitat o simplement abraçar el falangisme amb afany de poder i influència. El mètode Samaranch.

La revolució es palpava a les ànimes, des de la dels centenars de milers de militants del PSUC fins a la burgesia i el clergat més catalanistes. El “segur que tomba” estava en l'imaginari col·lectiu i córrer rere els grisos havia esdevingut un esport nacional. Just enmig d'aquesta revolució (1969-1977), Montal es va trobar presidint el Barça, que sovint era per a Madrid una mosca molt més empipadora que no pas els recopilatoris de la Nova Cançó.

Un mes abans que Montal plegués (18 de desembre), Tarradellas havia tornat a Barcelona ja amb la Generalitat restaurada. L'any s'havia estrenat en el càrrec, TVE va retransmetre per primera vegada un festival d'Eurovisió en color. El canvi del blanc i negre al color era exactament el que estava passant i l'arribada de Cruyff va ser l'explosió definitiva de la paleta sencera. Prendre l'holandès volador al Real Madrid va ser com restaurar la Generalitat abans de votar una constitució espanyola. S'havia de ser més llest que el diable. Introduir el català al Camp Nou amb el governador civil de torn a la llotja sí que era una provocació o una desobediència en tota regla. Els historiadors no poden explicar la transició a Catalunya sense figures com Cruyff i Montal ni tampoc sense la gran orgia final, a Basilea, el 1979. Aquest és el seu llegat.

Quaranta anys després de la marxa de Montal i de l'arribada de Tarradellas, vivim un altre canvi de règim. Les prohibicions i els abusos del feixisme d'abans s'han convertit en les inhabilitacions i el totalitarisme del neofalangisme d'avui. Bartomeu, ell és el president, pot escollir la via de la resistència del Barça davant l'enèsim atac (tots han volgut ser definitius) a les nostres llibertats nacionals o abstenir-se de participar en una batalla política, social i civil que ell podria creure legítimament que no és la seva. Però precisament ara la història està jutjant Montal i també Cruyff, i la seva rellevància en la nostra recerca constant i de vegades impossible del reconeixement de Catalunya com a nació no passarà mai desapercebuda.

Catalunya ha decidit ser un país nou. Queden quatre gats autonomistes, molt menys dels que encara defensaven el franquisme a Catalunya en els anys setanta. Tenim un expresident de la Generalitat inhabilitat –el 1977 no es van atrevir a fer-ho ni amb Tarradelles– i amenacen d'aturar un referèndum amb vies que suposaran de facto la suspensió de l'autonomia. El Barça, per començar, hauria de deixar el Camp Nou sencer perquè el poble pogués votar, un dret que ara ens és negat, com se'ns negava el dret de parlar català el 1969. Fins que va arribar Montal.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)