Opinió

El torneig de Roland Garros

El tennis, fidel als seus orígens senyorials, segueix sent un esport en què impera l'elegància

Des de fa setmanes, la terra batuda és la gran protagonista del circuit tennístic. I certament falta molt poc perquè comenci Roland Garros, un torneig llegendari. Algun cop he arribat a somiar una deixada de Henri Leconte, un passing-shot de Sergi Bruguera o una esmaixada de Thomas Muster. Enguany no sabem qui guanyarà la copa dels Mosqueters, però espero que la final la disputin dos esportistes exemplars com Roger Federer i Rafael Nadal. El tennis és un esport extraordinari. Fa anys, Néstor Luján ponderava la seva aportació històrica a l'esperit esportiu. També afegia que conjuga admirablement les qualitats físiques, morals i les relatives a la intel·ligència del joc. Però ara mateix em vull fixar en la seva dimensió ètica. No és estrany veure com un tennista certifica –esborrant la marca a la superfície de terra–la validesa de la pilota del seu contrincant. D'això se'n diu fair play. Fidel als seus orígens senyorials, segueix sent un dels esports en què impera l'elegància moral. N'és una mostra les disculpes de molts tennistes quan la bola colpeja la cinta de la xarxa i cau a l'altre costat de la pista. Un altre fet significatiu és que poques vegades els jutges han de reclamar silenci a un públic que destaca per uns modals exquisits.

Vull recordar un episodi magnífic protagonitzat per Mats Wilander el 1982. Es tractava d'un partit de semifinals de Roland Garros contra José Luis Clerc. L'àrbitre havia beneficiat el suec amb una decisió incorrecta en una bola de partit. Això significava que el matx havia arribat al final. Davant d'aquesta situació injusta, l'escandinau no va acceptar la legalitat tennística i va insistir a jugar el punt una altra vegada. El jutge, conscient del valor moral d'aquest gest, va acabar acceptant la reclamació i va invalidar la jugada. El públic va respondre amb grans aplaudiments. El capteniment honorable de Wilander va enaltir la seva victòria. Dotat d'una ferma consciència moral, el jove jugador va reconèixer que no podria guanyar un partit sabent que havia comès una falta. Aquesta acció li va valer el trofeu Fair Play Pierre de Coubertin. Aquesta distinció va ser creada per la UNESCO amb la finalitat de premiar els esportistes o equips que han brillat per la seva esportivitat. Com va comentar Yannick Noah, és un dels moments més bells que ha donat la història recent del tennis. Un altre exemple d'esportista reconegut per un comportament modèlic va ser el seu compatriota Stefan Edberg. De fet, el premi a l'esportivitat de l'ATP porta el nom de Stefan Edberg Sportsmanship Award.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)