Opinió

Violència, futbol i societat

Frase

La violència dels aficionats radicals dels clubs i de les seleccions de futbol malauradament torna a ser notícia. No és un fenomen nou, però els dispositius mòbils i les xarxes socials contribueixen a donar-li una gran difusió.

Arran de la tragèdia de Heysel (1985), Vázquez Montalbán va reflexionar a bastament sobre les causes del vandalisme en el futbol. A la novel·la El delantero centro fue asesinado al atardecer (Planeta, 1988), va exposar el seu diagnòstic a través d'un debat radiofònic. Un dels tertulians associa la falta de civisme del públic amb la mercantilització del futbol. Com la majoria dels aficionats no es poden sentir identificats amb el que succeeix al camp, els rituals que canalitzen l'agressivitat social es desplacen fora del terreny de joc: a la grada o més enllà de l'estadi. Un altre dels contertulians interpreta la violència com una protesta d'una part de la societat per la frustració de no poder assolir un mínim nivell de riquesa.

Preocupat per l'increment d'ultres en el futbol, l'escriptor barceloní va estudiar la literatura que existia sobre el tema. Bill Buford, el primer autor britànic que va realitzar un treball de camp sobre el hooliganisme, va assenyalar la necessitat de refermar la pròpia identitat com l'origen d'aquesta violència. Ara bé, no tots els membres dels grups radicals provenien de les classes socials més desafavorides. Per aquesta raó, Montalbán va ampliar el concepte de marginalitat social incloent-hi tots aquells ciutadans que no encaixaven en el retrat robot del “gran consumidor”, un nou model configurat per les societats neocapitalistes i globalitzades. A més, a diferència del que creia Buford, va defensar que aquesta agressivitat associada als clubs de futbol presentava un aspecte positiu: evitava la confluència dels violents al voltant d'opcions polítiques de caire feixista (“Esperando a los bárbaros”, a El País, 1992).

Astorat pel conflicte dels Balcans, advertia que no es podien obviar els problemes socials i polítics latents, ja que en qualsevol instant la fúria dels seguidors podia deixar de dirigir-se cap als aficionats d'un altre club i manifestar-se d'una forma encara més virulenta (“Motivos para sobrevivir”, a Interviú, 1992).

Des de la seva atalaia moral, els dirigents europeus condemnaven la violència als camps de futbol desentenent-se de les condicions socials de la població. Mentre la majoria contempla de forma passiva la pantomima de l'ordre establert a través del televisor, els ultres futbolístics, expressen la por “a perdre o a no tenir identitat” de manera activa, “trencant el mirall referencial absolut o els més propers”. Montalbán feia extensiva la responsabilitat d'aquests actes vandàlics als dirigents futbolístics, cofois pels comportaments intimidatoris contra els rivals. Però també a la resta d'aficionats que s'identifiquen amb l'agressivitat dels radicals per compensar les seves frustracions vitals (“Godos, suevos y vándalos”, El País, 1995).

Malgrat reconèixer la perillositat d'aquest fenomen i la necessitat de controlar-lo, Vázquez Montalbán considerava més esfereïdor el fonamentalisme religiós, responsable directe de moltes més víctimes que no pas el futbol. Així mateix, lamentava l'actitud dels que “demonitzen una pilota que cal vigilar de prop, però que es mou mitjançant puntades de peu provinents de més enllà dels límits ètics del camp de futbol” (El vandalismo en el fútbol, pròleg, Gymnos, 1996).

Montalbán tampoc s'amagava de criticar els sociòlegs que focalitzen la seva atenció en l'avantguarda violenta, sense tenir en compte l'aquiescència de la rereguarda de seguidors, hi participin obertament o no (“El fútbol, una religión sin Dios”, a Interviú, 1997). D'altra banda, els interessos comercials i l'absència de culpables, típica d'una cultura determinista, dificulten la persecució de les expressions més inacceptables d'aquesta perniciosa modalitat de participació social. El negoci futbolístic està molt ben repartit. Mentre els dirigents i representants s'enriqueixen, els aficionats es conformen a barallar-se pel seu equip (“La transparència fiscal”, a Avui, 2000).

Davant del fracàs de les utopies modernes, marcada per la crisi de representativitat de les religions i dels partits polítics, i la falta d'un horitzó de futur, Vázquez Montalbán interpretava la violència futbolística com “un ritual propi de la quotidianitat” que satisfà la necessitat humana de participar en un projecte compartit i d'estar en comunió amb els altres (“Los vándalos están en el palco”, a Interviú, 1997). Trist però cert.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.