Opinió

Vint-i-cinc anys

No ens cansem de recordar-los. Donem voltes sobre el mateix intentant trobar cada any alguna cosa nova per explicar i recordar

Ens acostem a un aniversari que sovint recordem. Faci cinc, deu, quinze, vint o vint-i-cinc anys. I aquest és el cas. Dissabte farà vint-i-cinc anys que el Barça va guanyar la seva primera copa d'Europa de futbol. És un esdeveniment, com els Jocs Olímpics de Barcelona. Són del mateix any. El 1992 va ser un bon any. Un bona collita. La copa d'Europa del Barça, amb un pelegrinatge a Londres de molts seguidors blaugrana, i els Jocs Olímpics, amb moltes persones, algunes compromeses com a voluntàries, que van viure els Jocs molt de prop. No ens cansem de recordar-los. Donem voltes sobre el mateix intentant trobar cada any alguna cosa nova per explicar i recordar. Ens agrada. Ens fa il·lusió. Probablement perquè la majoria ho va viure, en aquell moment, amb intensitat. I en té un bon record.

Si parlem de la copa d'Europa de futbol, dissabte fa vint-i-cinc anys del gol de Koeman. Sabem que va ser la victòria d'una idea. Que es va guanyar una copa enyorada pel barcelonisme, que l'havia tingut a tocar en alguna ocasió, però que mai havia aconseguit endur-se cap a les vitrines del club. Va ser la victòria d'una proposta futbolística d'algú tossut, molt tossut, que veia el futbol com ningú i que ho sabia encomanar als seus jugadors. Johan Cruyff era així. Si els jugadors fan memòria, parlen d'un geni que anava al davant de tothom. Que tenia molt clar com es jugava i com s'havia de jugar a futbol i que els renyava sovint sense compliments. Amb contundència, si calia, o els argumentava el contrari del que tots esperaven davant d'un mal resultat o d'un bon resultat. Era imprevisible. Sabia el que volia. I com ho volia. Sense contemplacions. Cruyff mai va ser complaent amb els seus jugadors. Metafòricament més d'un el volia escanyar i, alhora, l'abraçar-lo. Ell ho forçava. Era capaç, com qui no vol la cosa, de treure de polleguera més d'un dels seus per un fi concret. Li agradava el cos a cos. No el defugia. El recorregut que tenia com a entrenador ja l'havia fet com a jugador. Sabia quina era la zona de confort i com punxar-los. I sabia el que no volia ell com a jugador. I el que volien els jugadors. Amb els mitjans de comunicació feia el mateix. Feia el que volia. El que ell volia. Contestava el que volia fos quina fos la pregunta. I enviava els missatges que volia a qui volia. Podia utilitzar dos discursos diferents. Al vestidor i en les compareixences en les rodes de premsa. Sabia les reaccions. Li eren indiferent. Tenia un objectiu. Sempre.

La copa d'Europa de Wembley va marcar un camí. Una manera de fer que avui el Barça segueix recordant i afina per no perdre els orígens que li han permès lluir pel món un futbol que el dream team va deixar assaborir a tothom. Només fa vint-i-cinc anys. Ahir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.