No hi ha res que faci més mal als ulls que un campió, del que sigui, cedint la corona a l'etern rival, acceptant les condicions draconianes de l'enemic i justificant-ho davant la seva gent com un mal menor. Quan Josep Maria Bartomeu diu, just després de perdre la lliga i mentre el cadàver està calent –o sigui, els jugadors del Madrid celebrant-la–, que l'equip ha fet una “molt bona temporada” està definint el Barça com un club secundari i perdedor. I l'adverbi té delicte.

Potser Bartomeu va deixar anar l'expressió sense mala fe, però la idea de fons és molt perillosa. Una acta de rendició tan descarada per a un equip que gaudeix de Messi, Suárez i Neymar, entre altres figures mundials, és una cosa que no es pot signar, o en aquest cas afirmar. El president del Barça, per moltes dificultats comunicatives que tingui, ha de dir les coses pel seu nom i haver regalat la lliga –perquè és el que s'ha fet– al Madrid per actuacions imperdonables és una derrota, es miri com es miri, a ulls de tots els seguidors, els més tradicionals i els de les noves generacions, els més acostumats a aixecar trofeus.

Us imagineu el president de la Generalitat anunciant al setembre una hipotètica derrota en la lluita pel referèndum i passant balanç amb un: “Hem fet un procés!” El Barça té un grapat d'objectius cada temporada i a dalt de tot hi ha el de ser campió de la lliga i, si pot ser, de la Champions. Fer aquest desistiment de funcions i acceptar amb aquesta calma el fracàs fa que la confiança vers els que han de tornar l'equip i el club al cim sigui cada vegada més baixa, sobretot si veus que aquests són els mateixos que han estat incapaços de fer un mínim relleu generacional digne a l'equip de bàsquet.

La “molt bona temporada” ha inclòs la confirmació d'una política erràtica de la direcció esportiva, que no ha trobat nous jugadors en el mercat que marquin realment la diferència en l'àmbit europeu. Continua, a més, sense sortir cap nou jugador del planter que estigui a l'altura dels titulars d'aquestes últimes temporades.

Tampoc es pot dir “molt bona temporada” pel que fa al joc de l'equip. Podries perdonar la pèrdua del títol si s'hagués vist un joc sublim amb un estil definit, vistós i enlluernador. Però més enllà de les filigranes de Neymar, la virtuositat immortal de Messi i l'instint animal de Suárez no hi ha motius per pensar que aquesta plantilla pugui millorar el seu rendiment la temporada vinent si no hi ha una petita revolució que vagi més enllà de l'arribada d'Ernesto Valverde.

La “molt bona temporada” pot acabar amb un doblet històric del Real Madrid de Florentino, Zidane i Cristiano –això es podria qualificar més aviat de malson– i amb una final de la copa en què els aficionats del Barça ni tan sols han comprat totes les entrades de tan descafeïnada que sembla.

La “bona temporada” també inclou, és clar, l'allargament del conflicte judicial pel fitxatge de Neymar.

No soc dels que pensa que tot el que toca la junta és un desastre. En la guerra entre faccions em considero un lliurepensador, però si us plau això de la “bona temporada” no s'ho empassa ni el tribunero major del regne.