Un dels fets que m’interessen específicament l’endemà que comencem a albirar una hipotètica independència –no tingueu cap dubte que guanyarà el sí– és l’adaptació o no dels mitjans nostrats a la nova realitat política que es forjarà. Sabem que ara mateix la majoria comunicativa del país, per qüestions de mercat o empresarials o per la pressió política del règim encara establert, actuen sempre com si el seu país, estat o nació –trieu vosaltres mateixos– fos Espanya. Són casos comptats els que tenen com a marc de referència Catalunya i, per extensió, l’esport català.

Déu me’n guardi de tenir res contra els veïns espanyols i les seves grans figures esportives, però si tenim el nostre propi país, per molt petit i modest que sigui, potser alguns hauran de fer un pas endavant i observar la realitat amb un punt de vista, ni millor ni pitjor, sinó diferent. Tothom és lliure de continuar relatant en castellà, versió imperial, la glòria de les seleccions espanyoles, de Fernando Alonso o d’Alberto Contador, però la nova realitat serà que les nostres federacions i el Comitè Olímpic Català podran tenir el mateix estatus internacional que els organismes espanyols.

Hi haurà un cert període de confusió perquè les seleccions catalanes hauran de començar des de zero en tots els tornejos i els esportistes que ja hagin estat internacionals per Espanya podran triar quin és el seu equip preferit. Però arribarà un moment que Catalunya, ja sense les cadenes de la ley del deporte, jugarà contra Espanya en alguna competició. Què faran els diaris esportius de Barcelona? O El Periódico i La Vanguàrdia? Seran neutrals? Defensaran la roja fins i tot quan Catalunya sigui legalment un estat propi? O canviaran de xip –perdó pel tòpic–i entraran en la nova dimensió un cop tots els seus intents d’aturar ara el referèndum i després –ja ho avanço– l’aplicació del resultat siguin en va?

La teoria de la transició és la més lògica i també la de la llei de l’oferta i la demanda. Espanya continuarà sent el país esportiu estranger amb més adeptes a Catalunya. Com ho serà el Real Madrid en l’àmbit dels clubs, que és i serà el segon equip amb més seguidors del país. Però aquest haurà de ser un dels trets característics de la futura república. Integració. A diferència d’ara, la llibertat d’expressió serà lliure i les banderes reivindicatives als estadis, també. Un Espanya-Catalunya al Camp Nou amb 45.000 seguidors animant la selecció catalana i 45.000 animant l’espanyola sense que cap tribunal inquisitorial pugui impedir la celebració d’un històric esdeveniment com aquest és la revolució inclusiva que desitjo. Llibertat, igualtat i fraternitat.

Que els mitjans catalans, cada vegada més influents en la xarxa, facin un gir o no també dependrà de com s’adquireixi la sobirania completa. Si fem un país que accepti la diferència com un tret indissociable de la seva pròpia definició, llavors la transició cap a una futura república compacta serà imparable. I si arriben, algun dia, els estats units d’Europa estarem més preparats que ningú per ser-ne un dels seus membres més implicats. Aquesta és l’única via federal que hem de preveure.