No està encara ben comprovat, però hi ha decisions dels clubs de futbol que poden provocar reaccions no previstes per part dels jugadors. La primera és que quan un equip puja de categoria, amb el concurs necessari dels seus futbolistes que hi han posat el coll, els directius el desmantellen. Suposo que el criteri és que en canviar de categoria el perfil de molts dels jugadors que tenen, i de vegades hi inclouen el tècnic, no és l’adient. Un equip, a final de temporada, acostuma a fer de manera natural tres o quatre canvis, però, enguany en el cas del Girona i probablement del Barça B, sembla que seran molts més. Això podria produir, en el futur, que jugadors que se sentin confortables a l’equip i a la categoria que juguen, si es repeteix l’ocasió, prefereixin quedar segons o tercers, ja que conservar la seva plaça a l’equip pot ser professionalment més segur que no pas la glòria de l’ascens.

L’altra actitud és el fet que davant d’una millora immediata d’ingressos un futbolista no tingui fidelitat al club que li ha servit de plataforma. Quan passa això caldria que aquest tingués un criteri més decidit a no repescar, per bo que sigui el jugador que se n’ha anat. Si no es té, com ha fet el Barça repetidament, pot tenir un efecte devastador. Triomfar fora per acabar costant un ull de la cara a l’equip que els ha format, no és exemplar per als que encara hi són. Cal pensar que quan es deixa marxar un jugador és perquè no se li veu una projecció al primer equip perquè, si no, perquè s’acabi de formar en altres contrades, la cessió temporal o amb opció de recompra sembla la bona fórmula. Per això en veure que s’ha deixat marxar Mboula al Mònaco, cal suposar que era bo però no prou bo per al Barça. Per tant, quan en altres ocasions es va deixar marxar jugadors que després s’han recuperat a cop de talonari es reconeix que tècnicament o contractualment el club es va equivocar i caldria demanar responsabilitats esportives.

Cal felicitar el Barça B per l’ascens. Complir un objectiu sempre és un mèrit.