Els herois que el 1992 van plorar la magnífica medalla de plata en la competició de waterpolo van ser homenatjats ahir en la mitja part d’un amistós entre Espanya i Itàlia que va commemorar a les piscines Picornell aquell duel històric d’ara fa 25 anys. Espanya, amb vuit jugadors catalans entre els quals destacava per damunt de la resta el genial Manel Estiarte, va perdre la final mediàtica contra Itàlia en un partit memorable en què els protagonistes van arribar al límit de les seves forces i en què van exterioritzar les seves emocions finals –l’alegria dels transalpins i la decepció de l’equip d’Espanya– amb la mateixa intensitat. El vencedor de la final interminable va sortir després de la disputa de tres pròrrogues, circumstància que va provocar un canvi en la normativa per evitar que els partits s’eternitzessin.

L’enfrontament va ser un exercici de superació física i mental sense premi, una derrota de mal digerir que amb el temps va ser valorada com es mereixia. El grup, que havia estat subcampió europeu i mundial el 1991 perdent les dues finals contra Iugoslàvia, però, es va aixecar i, exemplar, va perseverar amb determinació. Quatre anys més tard, es va extirpar l’espina penjant-se l’or en els Jocs d’Atlanta, una fita que va culminar molts anys de sacrificis. Aquell equip també va ser campió mundial el 1998 a Perth i va tancar un cercle virtuós.