El Tour de França té incomptables atractius. Els aficionats, de fet, ja estem salivant amb vista a la primera etapa de dissabte, que no comença a França, sinó a Alemanya. Això també m’agrada. Fa Europa, que dirien alguns. Un dels fets que més agraeixo és que la prova trenqui, a diferència dels Jocs Olímpics o dels campionats de seleccions, barreres estatals. Això sol treu de polleguera els comentaristes, analistes i periodistes més nacionalistes, en el sentit pejoratiu del terme. Passa a tot arreu, no només a Espanya. A França sovint importa més quan arriba la primera victòria d’etapa d’un ciclista del país que no pas com se les tenen els favorits a la general.

Posem, per exemple, el cas de Movistar, únic equip espanyol que s’ha guanyat el dret a ser en el Tour. Tots els components estan obligats a treballar per a un colombià, Nairo Quintana. Això sí que és internacionalisme ben entès, com el dels ciclistes del País Basc Mikel Nieve i Mikel Landa, que ho donen tot per un britànic nascut a Kenya, Chris Froome. En els anys cinquanta, el Tour ja es va disputar per seleccions, però allò estava condemnat al fracàs, sobretot amb l’arribada de la televisió. L’única manera de fer sostenible l’esport i l’esdeveniment era a través de les marques comercials.

Els ciclistes corren en el Tour per una marca comercial –amb matisos–i quan guanyen una etapa assenyalen el mallot per mostrar a tot el món qui és que el paga. No senten cap més afecte vers la marca. Això no és com el futbol, en què pots començar i acabar al mateix equip tota la vida. Amb tot, hi ha també excepcions i lògiques nacionals, en el Tour. Recordeu l’enyorat Euskaltel, un equip format per corredors del planter basc que enamorava la seva afició. L’Sky també es va crear per aconseguir que un britànic guanyés per primera vegada el Tour. Aquest va ser l’objectiu principal del seu fundador. Quan Froome ja no estigui preparat per al Tour el següent de la llista, diuen, serà Geraint Thomas (Gal·les) o els germans Yates (Anglaterra). El Movistar també ha acabat sent una selecció espanyola encoberta a la televisió pública espanyola, que a més comenta les etapes amb el patrocini de la mateixa multinacional. Les grans figures franceses, Romain Bardet i Thibaut Pinot, es mantenen en equips del seu país, tot i que això fa que competeixin en inferioritat respecte als seus rivals. Prioritzen l’orgull nacional? Als aficionats francesos els agrada creure que sí.

L’aparició de nous equips al Pròxim Orient pagats amb pressupostos nacionals d’aquells països, com l’UA Emirates i el Bahrain, també provoca una situació poc vista, ja que tots els seus corredors són forans, que defensen interessos nacionals de països amb una democràcia sota sospita i ho fan en el Tour, l’esdeveniment més global de cada estiu. Tampoc hem d’oblidar que tota la maquinària que va posar en marxa Lance Armstrong era dels EUA i que l’antic Telekom de Jan Ullrich era la resposta alemanya no només al domini esportiu del texà, sinó a l’ús del dopatge sistemàtic per a la millora del rendiment esportiu. Sigui com sigui, en el Tour no hi ha cap roja que ens faci nosa.