Opinió

La flama olímpica vista per Montalbán

El 13 de juny del 1992, fa poc més de vint-i-cinc anys, la flama olímpica va arribar a les costes catalanes. D’ençà que la ciutat de Barcelona s’havia presentat com a candidata per acollir els Jocs per primera vegada, el 1924, havien transcorregut gairebé setanta anys perquè l’anhelat foc dels déus entrés a Catalunya. S’iniciava així una litúrgia que havia de concloure amb l’encesa del peveter un cop la torxa hagués viatjat per tot l’Estat espanyol.

Vázquez Montalbán, gens partidari del folklore olímpic, es va fixar en el tractament diferenciat que els mitjans de comunicació autonòmics i estatals van donar a la cerimònia. Mentre TV3 centrava l’atenció en les manifestacions de catalanitat, TV1 deixava de banda aquestes imatges. De fet, l’escriptor barceloní tenia la impressió que assistia a dos actes diferents o, encara més, que a través de la televisió estatal no en presenciava cap. Probablement es tractava d’una de les clàusules secretes del pacte de catalanització dels Jocs, segellat uns dies abans entre les dues administracions, que anava més enllà de la utilització de la llengua i dels símbols propis.

Montalbán estava convençut que Televisió Espanyola silenciaria tot el que tingués a veure amb Catalunya fins que els rituals olímpics sortissin del territori català. Aleshores, els relleus de la torxa pels diversos territoris de l’Estat tindrien un seguiment massiu, ensenyant les expressions d’espanyolitat per part dels atletes i del públic, per compensar la seva catalanització inicial i final. Fins arribar a la cerimònia inaugural, en què ja no es podria amagar la realitat, Montalbán preveia una autèntica “guerra d’imatges mitjançant càmeres intel·ligents”, al·ludint als míssils teledirigits de la primera guerra d’Iraq (“La catalanització dels Jocs”, a Interviú, 1992).

D’altra banda, el recorregut de la torxa olímpica per Catalunya, protegida per l’omnipresència de les forces d’ordre públic, constituïa una metàfora de l’olimpisme. La protecció policial al seu voltant per evitar-ne l’extinció reflectia la feblesa d’aquesta flama. La falsedat de la proposta olímpica podia fer-se palesa amb una lleu ventada.

Vázquez Montalbán considerava que els Jocs estaven condemnats a “autodestruir-se”. Per això es mostrava contrariat davant l’assumpció de l’esperit olímpic per part d’alguns representants del món cultural que acceptaren participar en els relleus. Comprenia l’atracció del públic davant el major espectacle del món, la satisfacció del polític capaç d’organitzar un esdeveniment amb un ampli ressò mundial i la complaença de l’empresari enriquit amb les construccions olímpiques. Però no podia admetre la connivència de la cultura amb un engany legitimat per una raó pragmàtica i per la por a no ser políticament correcte (“El soplido”, a El País, 1992).

El ritual corresponent a l’encesa de la flama a Olímpia constituïa una prova més de l’artificialitat que envoltava tot el somni olímpic. La torxa semblava un encenedor; les vestals, joves adolescents sorgides d’una discoteca; l’escenari, quatre ruïnes escasses, i l’esperit olímpic, un fet inexistent un cop acceptada la participació en el bàsquet dels professionals nord-americans. Ni tan sols la difícil convivència a bord de la fragata Cataluña entre oficials “merengues” i polítics catalans –exultants per la derrota del Real Madrid contra el Tenerife que permetia al Barça revalidar el títol de lliga– va provocar, en un atac de sinceritat, el llançament de la torxa olímpica al mar on amb els anys, si més no, hauria adquirit un valor arqueològic.

Per això, Montalbán feia una crida a reflexionar sobre el sentit d’un protocol buit de significat i a revisar la relació entre cultura i olimpisme. En aquest sentit, en comprovar la manca de continguts dels organitzadors de l’olimpíada cultural, reivindicava que el millor servei de la cultura consistia a explicar als ciutadans, il·lusionats a portar durant uns metres la torxa, la veritat sobre l’olimpisme, una ideologia convertida en un autèntic negoci.

Després d’assenyalar les contradiccions entre l’esperit olímpic i la realitat política, mediàtica i econòmica, Vázquez Montalbán va reconèixer la bellesa del ritual d’acollida del foc olímpic en arribar a la Costa Brava: Empúries com un marc incomparable, el desembarcament de la vestal en braços d’un fornit figurant, el cant d’una peça de Mompou, la interpretació del Cant dels ocells amb un saxo o, fins i tot, l’educació de l’independentista que va aparèixer amb la pancarta “Freedom per Catalonia”. Llàstima, però, de la insistència a mostrar “la flama de Grècia sobre un fons on creix l’immens rostre de Samaranch”, l’artífex de la transformació de l’olimpisme en un “esplèndid plurinegoci” (“La catalanización de los Juegos”, a Interviú, 1992).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.