Opinió

Brasil 1970

Mentre el Brasil guanyava el títol, el règim torturava els seus opositors

Tot sovint penso en el mundial del 1970. Es va celebrar a Mèxic, dos anys després dels Jocs Olímpics, famosos pel Black Power. Els amants i coneixedors del futbol consideren que va ser un campionat d’una gran qualitat. Recorden molt especialment els partits que va disputar la selecció brasilera, un equip liderat des de la banqueta per Mario Zagallo. Aquells jugadors van desplegar un joc meravellós; molt especialment, aquella davantera immortal: Pelé, Tostão, Gerson, Jairzinho i Rivelino. La seva actuació va ser coronada per una meravellosa final enfront de l’squadra azzurra. El gol de Carlos Alberto és prodigiós, un dels millors de la història. Però més enllà de l’espectacle futbolístic hi ha ombres que caldria recordar. En diverses ocasions hem assistit a l’aliança entre el futbol i la barbàrie. L’Argentina –amb el mundial del 1978– en seria un exemple. De fet, referint-se a l’Amèrica Llatina el gran periodista Kapuscinski deia que “la frontera entre el futbol i la política és tan tènue que resulta imperceptible”. Fins i tot s’ha encunyat l’expressió nacionalfutbolisme. Inspirant-se en les cèlebres paraules de Carl von Clausewitz: “La política és la guerra per altres mitjans”, Pierre Bourgeade va titular així una de les seves novel·les: Le football c’est la guerre poursuivie par d’autres moyens.

Resulta indiscutible que la instrumentalització política de l’esport és un fenomen de gran abast. Gerald Ford –president dels EUA durant uns anys de la guerra freda– va afirmar: “Un èxit esportiu pot servir a una nació tant com una victòria militar.” Doncs bé, un exemple d’aquesta politització va ser la dictadura brasilera (1964-1985), que va explotar immillorablement la victòria canarinha precisament en el mundial de mèxic. El film brasiler O ano em que meus pais saíram de férias (2006) relata una història que ens permet comprendre millor el que va passar durant aquella època. Mentre la verde-amarela conqueria la tercera copa Jules Rimet, molts ciutadans brasilers eren víctimes de la ignominiosa repressió exercida pel règim militar. Es considera que unes 20.000 persones van ser torturades per la dictadura. Aleshores el govern era presidit pel militar Garrastazu, que va dir el següent: “Identifico aquesta victòria, guanyada mitjançant la germanor de la bona esportivitat, amb l’augment de la fe en el nostre desenvolupament nacional.” La marxa dedicada a la selecció –Pra Frente Brasil– també va ser emprada oficialment pel govern. Com afirma l’enyorat Galeano: “El futbol és la pàtria, el poder és el futbol”: Jo soc la pàtria, deien aquelles dictadures militars.” No deixin de llegir el seu llibre El fútbol a sol y sombra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.