La lectura acrítica que es fa des de molts sectors dels Jocs de Barcelona, aprofitant que aquests dies se celebra el 25è aniversari de l’esdeveniment, no ajuda a posar en un context històric realista el que globalment van significar. Evidentment moltes de les coses que es diuen van ser certes. Fins a aquell moment no es van fer uns Jocs Olímpics com aquells; la ciutat de Barcelona va canviar a millor; l’esport català i espanyol van aprofitar-ho per fer un gran salt endavant, i l’impacte mundial de la cita encara perdura ara arreu del planeta. Però és estrany, per exemple, que una activista d’esquerres com Ada Colau –si és que encara ho és o se’n considera– no sigui la primera, com a alcaldessa de Barcelona, a posar en el focus tot allò que no es va fer bé, començant per l’operació Garzón, seguint per alguns nyaps urbanístics i acabant pel servilisme a Espanya i a la corona, un fet que va tapar pràcticament qualsevol signe d’identitat del país que va acollir els Jocs. Colau tampoc sembla recordar que el govern espanyol va aprofitar els Jocs per prioritzar políticament i sense tenir en compte cap criteri econòmic el TAV de Madrid a Sevilla en comptes d’una línia que connectés Madrid amb Barcelona i amb Europa. Barcelona certament va ser una festa, però no ho va ser per a tothom. Oficialment ningú reivindica en aquesta interminable celebració les seleccions del país o el comitè olímpic català. Una llàstima.