Colin Bell era una mica més que un migcampista complet. Nijinski, li deien. Expliquen aquells que el van veure jugar que corria com una gasela, poderosa i elegant. “És el major talent natural que he vist en un camp. Podies fer-lo jugar en qualsevol lloc i sempre era el millor”, diu Mark Summerbee, àlies Buzzer (‘nassut’), l’ambaixador universal del Manchester City, un dels extrems més poderosos que mai ha donat el futbol anglès i que va ser company de Bell i, al mateix temps, íntim amic de George Best. “Sí, d’acord, jo era bo, però Colin va ser el millor”, va afirmar un cop Best, l’home que va desmuntar el futbol britànic. Així que deu ser cert: Colin Bell devia ser tan gran com malhumorat. “Segurament és el que tenen els genis com ell”, el disculpa Summerbee en parlar del caràcter del seu excompany, extremadament agre.

El cert, però, és que Bell va tenir sempre mala sort. Fins i tot ara, quan el seu nom il·lustra la tribuna principal de l’Etihad, el millor camp d’Anglaterra després de la inauguració dilluns del tunnel, la zona VIP més elegant de les que es poden veure en la Premier. I és que el nom del fill del miner es va triar en una votació popular força polèmica. Als camps anglesos solen nomenar-se les grades amb referències a mites de l’equip. Normalment, al nom de l’escollit se li afegeix stand o end. El tema és que la unió de Bell amb end es pronuncia igual que la punta del penis, i el que va passar és que durant la votació organitzada pel City a través d’internet es va detectar una allau de vots que no pertanyien a seguidors blaus, sinó d’altres equips, especialment del United, bojos per batejar la grada de l’estadi del City amb un nom polèmic. De fet, la directiva es va plantejar suspendre la votació i recórrer a altres jugadors mítics, però la família de Bell va entrar en còlera. Finalment, el nom de Colin Bell llueix a l’entrada principal de l’estadi, on dilluns el City i l’Everton van empatar (1-1). Rooney va fer el seu gol 200 en la Premier en aquest partit, un fet previsible tenint en compte que el davanter també va marcar el 50è, el 100è i el 150è contra el City.

Pot ser que l’afamat mal caràcter de Bell tingui a veure amb el seu origen i la seva carrera. Nascut al comtat de Durham, fill d’un miner, mai va ser un noi alegre com un picarol. Després de formar part de l’incomparable equip que va reunir Malcolm Allison, The Big Mal, el City va guanyar la lliga del 68 només dos anys després d’ascendir de segona. Alf Ramsey, seleccionador anglès, el va fer debutar amb Anglaterra, i el 1969 el City va guanyar la FA Cup, contra el Leicester. L’any següent, va guanyar la copa de la lliga i la recopa amb l’equip inoblidable que va liderar Anglaterra en el mundial de Mèxic 70.

Malauradament, tot se’n va anar en orris el 12 de novembre del 1975, a Maine Road. “Jo hi vaig ser. Va ser lleig. No n’estic orgullós “, em va assegurar ahir un aficionat vetarà a la barra del pub d’Eccles. “Tant se val el meu nom. Soc de Manchester i soc del United, i allò va estar malament.” Va ser una entrada molt dura que va esmicolar tot el talent de Bell. Dennis Tueart va avançar el City en el derbi i, segons recorda el mateix Bell: “Vaig rebre una passada a la zona de l’interior dret i vaig avançar. Llavors, vaig escoltar uns passos eixordadors darrere meu d’un jugador del United. Tenia tres opcions. La primera era xutar, però estava lluny. La segona era canviar de ritme. I la tercera driblar i deixar-lo passar. Vaig escollir l’última.” I mai oblidarà el que va passar després. “Vaig sentir com la cama se’m cargolava a terra i com el genoll se’m doblegava. Vaig notar com se’m trencaven els vasos sanguinis de la part inferior de la cuixa. Els lligaments es van trencar i en pocs segons el meu genoll era només una bossa de sang. Potser amb les tècniques quirúrgiques d’ara hauria estat diferent, però llavors em van dir que semblava que m’havia atropellat un cotxe”, recorda Bell. Mai va voler culpar Martin Buchan, el jugador que el va lesionar, tot i que mai el va trucar ni el va anar a visitar a l’hospital. “En aquells temps hi havia jugadors que et volien lesionar, però no crec que Martin fos un d’ells.” Bell va trigar quatre anys a tornar. Va ser en un Boxing Day, i no es recorda un dia més emotiu a Manchester. L’ovació va durar quatre minuts. “No soc una persona emotiva, però encara se’m fa un nus a la gola quan ho recordo. Hi ha gent que m’ha dit que va plorar quan em va veure sortir al camp. Va ser el punt culminant de la meva carrera.” Bell, però, va haver de deixar el futbol i la seva amargor va anar a més.

I és que qui havia estat el company perfecte, Francis Lee, el va trair. Al camp s’assemblaven tant com un ou i una castanya, i fora, encara més. Lee era l’ànima de la festa, mentre que Bell era un tipus que si marxava abans d’hora del pub ningú el trobava a faltar. Al camp, però, van formar part del millor City de la història, tot i que van acabar barallats, el 1998. Bell havia treballat gairebé gratis quatre desastrosos anys sota el mandat de Peter Swales. Finalment, el seu “vell amic” Francis Lee, com li deia llavors, va accedir a la presidència del club, en pura decadència, ensorrat a les clavegueres de les divisions professionals. Aquells dies, Bell es va fer il·lusions, però va acabar sent acomiadat per un empleat desconegut. “Lee no em va trucar mai.” Llavors, Bell va reclamar la gorra que va rebre en jugar el seu primer partit amb Anglaterra i que havia donat al museu del club. “Va ser dur, però vaig sentir que ho havia de fer.” Després, va denunciar el City, però Lee no va comparèixer al judici. I no han tornat a parlar. “Jo perdono, però soc tossut. Vaig decidir no assistir a cap acte en què hi fos Lee i mai ho faré.” I de moment ha complert.

Bell, a qui anomenaven Nijinski perquè al camp semblava que ballava, es va retirar el 1981 després marcar 142 gols en 475 partits de lliga. Va ser durant més de trenta anys el propietari d’un restaurant a Whitefield, al nord de Manchester, que va obrir el 1969 amb Colin Waldron, un company d’equip del Bury, el club en què va començar a jugar. Avui dia, a la porta de la tribuna que porta el seu nom, assegura que el millor futbolista que ha vist mai vestit de blau és Silva. “És un veritable plaer veure’l amb la pilota.” I quan ho diu, sembla que el seu mal caràcter desapareix. Fins i tot somriu. És només un moment.