Molt lluny queda la competitivitat i l’atractiu dels Eurobaskets de fa dècades. Érem nens i vèiem realment els millors contra els millors (Epi, Galis, Riva i Myshkin en els vuitanta i Sabonis, Petrovic, Kukoc i Divac en els noranta). A tots. Amb el que això comporta. I és clar, l’NBA era més lluny i l’Eurolliga no era el que és ara, lligues domèstiques a part. El pastís s’ha fet molt gran, i la FIBA, fruit de la seva inoperància, falta de visió i endarreriment durant els darrers anys, ha quedat arraconada i amb només una petita porció, tot i que encara s’està regirant als despatxos i jutjats per recuperar la privilegiada posició perduda.

Bé per renúncia, lesió o altres motius més foscos, les baixes s’acumulen per a aquest setembre. Més de 25 jugadors de primera línia no hi seran perquè no poden o no en volen saber res: Antetokoumpo, Ilyasova, Kanter, Gortat, Gallinari, Batum, Gobert, Parker, Mirotic, Bjelica, Raduljica, Teodosic, Tomic, Vesely, Llull... Davant un calendari cada cop més comprimit i uns sous astronòmics, la FIBA només s’ha quedat amb l’argument de la lluita per l’honor del teu país, que no és poc i fins i tot sagrat per a seleccions com l’espanyola i la sèrbia. L’Eurobasket 2013 a Eslovènia va ser en alguns moments una tortura fins i tot per als més incondicionals, com un servidor. Dues fases de grups i eliminatòries. Onze partits va jugar Espanya fins al bronze. Inacabable. El tema de les absurdes finestres FIBA encara degradarà més aquest vell producte, ja que es vorejarà el ridícul amb seleccions B i C. Un intent penós d’estirar el xiclet. D’altra banda, la comparació de la Champions League amb l’Eurolliga i l’Eurocup fa enrogir. S’ho han guanyat a pols. S’ha de dir que l’organisme internacional va reaccionar quant a sistema de competició en l’Eurobasket 2015 i organitzant ara el torneig cada quatre anys –el proper serà el 2021–. Tard, però evident.

El nou tema dels passos –a partir de l’1 d’octubre– tampoc em desperta bones sensacions. Diuen que per incentivar “l’espectacle” i “el talent”. El primer no ho sé. El segon, ho dubto. Talent és ser capaç de coordinar a gran velocitat el fet de rebre una pilota i llançar-la a terra per botar, sense fer passos, per exemple. I tota la tècnica individual que s’ha ensenyat durant anys als nens... ara la canviem? Tot això no té res a veure, evidentment, amb el brutal talent de LeBron James, Chris Paul i James Harden. A Ricky Rubio l’hem vist fer passos de sortida durant la gira, bé per assimilació involuntària o perquè vol. Curiós, això sí, en una Espanya que s’ha queixat durant anys d’aquests passos. En qualsevol cas, gaudirem del seu talent i d’altres a partir de dijous. Jo, tot i la decadència de l’Eurobasket, no em penso perdre ni un partit.