Fa uns anys vaig treballar a l’oficina del portaveu dels Mossos al costat de Marc Homedes i Patrícia Plaja. Va ser l’època en què es van assentar les bases del que seria un nou estil de comunicació policial liderat per professionals de la informació. Ara, arran dels atemptats, el model que han desenvolupat ha fet la volta al món.

Tan important és que hi hagi bons professionals al capdavant d’un gabinet de comunicació com que els responsables de generar la informació, en aquest cas els Mossos, entenguin que la millor opció és posar-se en mans d’aquests professionals. L’omnipresent Josep Lluís Trapero ja ho va entendre aleshores, quan era només un inspector. Ara que és el major del cos, els Mossos en recullen els fruits.

La informació que gestiona la policia és sempre delicada, molts cops sota secret de sumari, sovint vetada perquè hi ha una investigació en marxa o, fins i tot, vides en joc. Els anys que vaig treballar amb ells em van ensenyar que el millor és generar complicitats amb els periodistes especialitzats de cada mitjà.

Les complicitats es teixeixen donant sempre informació veraç, no amagant res ni dient mitges veritats, sent sincer i aconseguint una relació no sempre fàcil de confiança mútua. El 2005, en ple desplegament dels Mossos a Barcelona, existia una absoluta crisi de confiança de la ciutadania i d’alguns mitjans de comunicació envers els Mossos. Però dotze anys després tot ha canviat i l’estratègia comunicativa hi ha jugat un paper cabdal.

Per tot això, em costa molt entendre la política comunicativa del Barça. No es facilita gens la feina dels periodistes, s’actua amb revengisme, s’amaga informació per acabar donant-la en el moment menys oportú i s’acaben dient mentides. Afortunadament, estem parlant només de futbol.

Hi ha bons periodistes al Barça i els que hi estan per sobre farien bé d’escoltar-se’ls més sovint. I, sobretot, que facin més cas al diari esportiu més imparcial i creïble de Catalunya, aquest que esteu llegint. Gràcies per acollir-me aquest últim any i fins sempre.