Opinió

‘Ciutadans del món’

Els intel·lectuals i equidistants que no se sentin ni nacionalistes espanyols ni catalans es poden fer apàtrides

M’agrada llegir i escoltar els ciutadans del món de casa nostra, aquells que estan en contra (diuen) del nacionalisme català, però compte, també de l’espanyol. Des de la seva torre d’ivori mediàtica –tots tenen influència, s’expressen amb virtuosisme i viuen força bé–ens alliçonen sobre la perversió que es viu a Catalunya perquè hi ha la intenció de fer un referèndum (ui sí, que greu) sobre la independència, fet que comparen, alguns sense dir-ho i d’altres, què carai, afirmant-ho amb vehemència, amb un Tercer Reich bolivarià que serà finançat per Corea del Nord i l’Estat Islàmic.

Em permeto dir, modestament, que som molt més ciutadans del món els catalans sense cap vincle emocional –només el legal– amb l’Estat espanyol que no pas els equidistants de moda, que se senten perfectament còmodes dins l’statu quo actual. Mai, de fet, l’han volgut trencar. Reben grans distincions nacionals i no hi renuncien mai. Només faltaria. Per molta lírica i prosa revolucionària que hagin posat en els seus magnífics escrits mai la monarquia ni els hereus del franquisme s’han molestat, ni tan sols, a amenaçar-los. Formen part del sistema nacional i es retroalimenten els uns als altres. El ciutadà del món que realment es volgués desvincular del nacionalisme del seu propi estat, que mereixeria el meu respecte i que faria honor a la seva reivindicació seria un apàtrida, com Albert Einstein.

I parlant d’esports, que és el que ens toca, tampoc escolto aquests ciutadans del món i equidistants diversos mostrar cap mena d’esperit crític vers les manifestacions d’exaltació nacional que es munten a Espanya amb els èxits esportius de qualsevol selecció o esportista. Les vies catalanes de l’ANC, les estelades i les xiulades al rei són símptomes d’un país malalt, però les banderes espanyoles als camps de futbol i l’exaltació patriòtica carpetovetònica dels triomfs individuals de Rafa Nadal i Mireia Belmonte es deuen emmarcar en un nou no nacionalisme desconegut per a mi i per als teòrics de la qüestió.

Els que realment no tenim estat i ens la bufa el que posi en el DNI estem molt més a prop que ells de la utopia de l’internacionalisme. En l’esport som esperits lliures en què podem emocionar-nos o animar els nostres ídols sense mirar el seu passaport, un fet que no només sorprèn, sinó que també descol·loca en altres indrets. Ens podem permetre el luxe, a més, d’animar alguns equips espanyols amb amics i coneguts en la seva alineació i desitjar, en canvi, la derrota d’aquells que fan més apologia del patriotisme de barriada que tant molesta, teòricament, els amics equidistants.

Entenc i sovint comparteixo les crítiques a governs i polítics d’intel·lectuals d’esquerres que estan còmodes en les seves actuals fronteres. Amb tot, la superioritat moral de saber-se per sobre del bé i del mal perquè, és clar, no són patriotes catalans però tampoc espanyolistes els deixa retratats. Molts celebren cada dia que passa en silenci la unitat d’Espanya i esperen, com els gols de Sergio Ramos, que algú vingui en l’últim minut i eviti el referèndum sense que hagin d’arriscar-se a demanar que aparegui la Guàrdia Civil per salvar-la.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)