Opinió

Resistir

Veient com les gasta l’Estat espanyol, em sento més intimidat que Bustillo el dia que De Felipe li va trencar el genoll

Hi ha una escena a El sentido de la vida (1983) en què els alumnes d’una escola britànica han de jugar un partit de rugbi de final de curs contra els professors. Els mestres, que són tots el doble o el triple de grans i de pesants que els seus pobres alumnes, els apallissen sense pietat, amb la duresa del rugbi portada al màxim extrem en un duel que, teòricament, havia de ser festiu o amistós. Cada marca és celebrada, a més, amb joia desfermada pels membres del claustre, que saben i abusen de la seva autoritat.

Així és com afrontem els catalans el nostre propi partit de rugbi. Esperem que un mínim de normes del reglament internacional o del sentit comú ens protegeixin però al davant tenim aquests quinze jugadors en diverses posicions: 1. Tribunal de Comptes. 2. Tribunal Constitucional. 3. Tribunal Suprem. 4. Monarquia. 5. PPSOE i Ciutadans. 6. Fiscalia de l’Estat. 7. Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. 8. Guàrdia Civil. 9. Ministeri de l’Interior. 10. Policia Nacional. 11. Mediaset. 12. Grupo Planeta. 13. Equidistants sense fronteres. 14. Coscubiela and friends. 15. Règim 78. I a la banqueta s’escalfen ABC, La Razón, TVE, El País, El Periódico i fins i tot Donald Trump, que es reunirà amb Rajoy uns dies abans del referèndum.

Davant d’això, amics, és normal que em senti personalment més intimidat que Bustillo aquell dia que De Felipe li va trencar el genoll impunement al Bernabéu. Diguéssim que la subtilesa o la finezza del nostre equip rival no serà l’estratègia que ens trobarem al davant. L’única recomanació que puc fer com a professional és recordar unes declaracions que va fer Camacho un dia que li va tocar marcar Johan Cruyff. El periodista va preguntar al madridista si no s’havia excedit en la duresa contra l’holandès i ell va respondre ben seriós que mai en un terreny de joc un jugador rival li havia clavat tantes puntades de peu com aquell dia. Bàsicament, Cruyff s’havia defensat amb les mateixes armes que el seu rival per una qüestió pura de supervivència i amb l’audàcia justa perquè l’àrbitre no el pesqués en cap moment.

Si no volem que ens passin per sobre, que en tenen unes ganes formidables, ens haurem de defensar amb una certa proporcionalitat tot i sabent que els àrbitres estan comprats i que qualsevol acció, més o menys brillant, serà considerada il·legal. La història de l’esport ens ensenya que abaixar el cap no és la millor recepta. Quan els poders de l’Estat van robar Di Stéfano al Barça aquella directiva ho va fer probablement perquè en una dictadura allò era el més assenyat, com també el Barça va haver de suportar com un altre “equidistant”, José Plaza, sabotejava els esforços esportius dels seus jugadors des dels despatxos amb connivència amb Bernabéu.

Que els dirigents polítics, els activistes i les entitats que defensen el dret a l’autodeterminació hagin comès errors és humà quan la pilota crema als peus o a les mans. Davant tens jugadors que no només te la volen prendre, sinó que et volen veure a la garjola al final del partit només pel fet que l’estàs jugant. Arribar sencers al final ja serà una victòria.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)