Opinió

12 d’octubre

Avui, contra qualsevol pronòstic que hauria fet jo mateix, parlaré de l’estima que sento pel país que em vol esclafar

Avui, contra qualsevol pronòstic que hauria fet jo mateix en el moment de llevar-me, parlaré de l’estima que sento pel país que em vol esclafar. Durant tota la meva vida he abraçat aspectes d’Espanya, de la seva cultura, la seva llengua, la seva societat, les seves coses i els seus costums, la seva història, el seu esport i les seves tradicions que m’han fascinat i que reivindico com a ciutadà del món que vol conviure amb aquest gran país. Ep, com a veí i també com a amic. Malgrat el que va passar ahir al Congrés i el que succeirà avui pels carrers de Madrid, a Espanya també han sabut i saben riure’s d’ells mateixos i ho han fet i ho fan amb talent. I tenen sovint un concepte de la multiculturalitat més intens que el que hi ha en molts països del continent europeu.

Admeto la meva incapacitat, per exemple, de gaudir d’un film de Godard o de Bergman de la mateixa manera que ho faig amb un de Berlanga. I en les classes de literatura, tot i que teòricament estava sent adoctrinat, sempre m’ho vaig passar més bé amb Quevedo que amb el pesat de Narcís Oller, per no parlar de la diferència que va suposar llegir El Quijote, que va fluir com un riu que va al mar, davant el mur que vaig trobar amb Tirant lo Blanc.

De petit, encara amb la cultura de masses dels Estats Units lluny del meu abast, trobava molta més acció, aventures i adrenalina en els còmics de Súperlópez i el Capitán Trueno, que no pas en les pàgines del Cavall Fort. I, malgrat que fujo com de la pesta de l’etiqueta EGB, també vaig ser, ho sento, dels que vaig quedar enganxat com un sòmines als episodis de Verano azul. I en els anys vuitanta, quan encara no sabia ni que existia el Marca, m’agradava veure els partits del Madrid en la copa d’Europa. Sí, efectivament. Escoltava El butano i vaig quedar fascinat amb el Madrid de les cinc lligues, tot i que era un culer de pedra picada que vaig plorar com un ximple per allò de Sevilla.

Espanya barrejava ridículs com el de Quién maneja mi barca amb obres mestres com Mujeres al borde de un ataque de nervios. Les animalades de Javier Gurruchaga i d’algunes bandes inqualificables de la Movida eren mítiques. A l’escola tenia amics amb parents de tot arreu de l’Estat i de totes les classes socials. Parlàvem en castellà i en català, discutíem sobre cançons de Los Hombres G i apostàvem sobre les possibilitats de la selecció espanyola en el mundial 82. El cop d’estat va ser un divertimento. Aquell dia no fèiem classe perquè els professors entraven i sortien de la classe amb el transistor a la mà i amb cara de no entendre res. Alguna cosa no funcionava en aquell país, vaig començar a entendre, però res més.

Ni l’educació en català, ni l’aprenentatge de la història del país, ni l’aparició de TV3, ni el descobriment dels autors catalans moderns, de la cançó protesta i de la política, ni el meu republicanisme, ni l’activisme a la universitat va canviar allò rellevant, que la cultura espanyola, en el més ampli sentit del terme, també la sentia i la sentiria per sempre més com a meva, des de García Márquez fins a Barón Rojo.

I malgrat tot això vull la independència. Que s’ho facin mirar.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)