Opinió

Se’ns gira feina

Els socis preferiran un Barça imputat judicialment per defensar la llibertat que un Barça imputat moralment

Els catalans, els que no tenim com a horitzó vital una autonomia com la de Múrcia, haurem de fer coses, certament. Com deia Rajoy. Defensar la república en serà un. Probablement es convertirà en un afer internacional de primer ordre perquè les porres volaran sobre els nostres caps un altre cop. A banda, en paral·lel o per sobre, l’Estat espanyol intentarà ocupar-nos sense pietat –de fet ja ho està fent– i té piolins de sobres per complicar-nos l’existència fins a límits que encara desconeixem. Però nosaltres, els catalans de seny –qui ho hauria dit, fa uns anys– tampoc ens quedem curts. Potser no cal acudir al On ne passe pas! dels francesos en la Segona Guerra Mundial, però l’impacte social de l’esport, com a fenomen de masses és una cosa que no s’ha de malbaratar.

La suspensió de l’autonomia i el nomenament d’un virrei –alguns diuen Duran i Lleida, deixeu-me que rigui una estona–no pot deixar indiferents tots els que estem lligats al món de l’esport. I en aquest sentit sempre surt el mateix nom: el FC Barcelona. Mani qui mani, i ara toca Bartomeu el dialogant, el club no pot normalitzar una futura ocupació reconeixent com a legítimes les noves autoritats. Albert Rivera, Enric Millo o García Albiol vindran al Camp Nou com a primeres autoritats del país? Si això passa no cal posar xinxetes als seus seients sinó deixar tota la tribuna buida al seu costat perquè el món vegi qui i com es governa Catalunya. Sabem que la policia, els jutges i la Guàrdia Civil intentaran prohibir qualsevol acte de reivindicació nacional al Camp Nou. Els mitjans internacionals els fan més por que una pedregada. El Barça ho haurà de combatre. Encara que els seus directius siguin –que ho són– representants d’allò que en diem l’statu quo, que sàpiguen que la majoria dels socis preferiran un club imputat judicialment que un club imputat moralment.

L’esport no només comença i s’acaba en el Barça. Les federacions i els clubs de Catalunya també hauran de batallar plegats perquè la personalitat pròpia que han adquirit aquests últims anys no sigui anorreada per les noves lleis i dictàmens que arribaran des del Consejo Superior de Deportes (CSD) o del ministre en qüestió. L’inefable Méndez de Vigo pot esdevenir demà mateix el ministre d’afers esportius a la colònia del nord-est peninsular. Primer, no hem de reconèixer la seva autoritat, i segon, ha de saber que no és benvingut, com no ho va ser Luis Martínez de Galinsoga als anys seixanta des que ens va engegar, dit a la brava, a la merda a tots.

Catalunya viatja amb els seus clubs per les competicions europees pràcticament cada setmana i són ambaixadors imperials de la causa, no només de la catalana, sinó de la de la democràcia. També les grans competicions internacionals aterren a casa nostra, i l’esport català, de forma organitzada i solidària, farà sentir la veu d’indignació. Mai més Espanya podrà respirar tranquil·la cada vegada que vulgui fer propaganda del seu nou règim entre nosaltres. Se’ns gira feina perquè haurem de fer les dues coses: defensar la república amb braços i mans i aturar l’estat d’excepció amb armes que probablement encara desconeixem.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)