Opinió

El desempat

En el partit del 21 de desembre els partits ‘republicans’ han de saber que ho tenen magre contra un rival envalentit

En el futbol moltes vegades l’equip petit guanya el gran. És aquell tòpic tan gastat de David contra Goliat, el que va fer el Girona contra el Madrid i que Carles Puigdemont (president?) va posar com a exemple per a altres àmbits, començant per la política. Certament, el Parlament de Catalunya va fer un gol celebrat arreu amb la declaració d’independència i la proclamació de la República Catalana. 1-0. Però encara faltaven alguns minuts per acabar el partit i els jugadors estaven fosos. El rival es va desplegar en atac per l’esquerra, el centre i, sobretot, per la dreta. Podria resistir la defensa catalana, sense esma pel sobreesforç d’un combat contra un rival desigual? Segurament alguns jugadors estaven disposats a vessar fins a l’última gota de suor per mantenir la porteria a zero, però d’altres ja no se’n veien amb cor. Com en el llegendari combat a Manila entre Muhammad Ali i Joe Frazier, aquest darrer es resistia a abandonar el ring mentre el seu rival el colpejava per tot el cos. Va ser el seu entrenador, Eddie Futch, qui va llançar la tovallola al final del 14è round. “Vull seguir”, li va implorar Frazier. “S’ha acabat. Ningú oblidarà el que has fet avui aquí”, li va respondre Futch, segons les cròniques d’aquell temps.

S’ha d’assumir dignament una derrota contra un adversari que té la capacitat de rematar-te en qualsevol moment? Això és el que diu –no públicament, però sí amb els seus gestos–l’equip de la República. Els catalans, un cop més, avesats a la derrota. Som com l’Atlético de Madrid. Un veterà amic colchonero sempre em dona la tabarra amb la final de la copa d’Europa del 1974 contra el Bayern. Gol en la pròrroga de Luis Aragonés en el minut 114 i, pocs segons abans del final, empat dels alemanys. Es va jugar un segon partit per decidir el campió i el Bayern va massacrar el seu rival (4-0). Ara ens diuen que per desfer aquest “hipotètic” empat en què ens trobem caldrà anar a les urnes el 21 de desembre. Recordeu el Bayern. De fet, el Real Madrid ja li va fer el mateix a l’Atlético en la final de Lisboa. Gol en l’últim sospir de Sergio Ramos i pallissa en la pròrroga. No veig Albiol, Iceta i Arrimadas desaprofitar aquest temps afegit per reblar la seva victòria definitiva i quedar-se amb el trofeu, la Generalitat, el Parlament i tot el pastís.

Unes eleccions sense porres es poden guanyar, efectivament, però recordeu que seran com una pròrroga en la Champions contra el Madrid i amb dos jugadors menys. Tot estarà cuinat i amanit perquè la revolta catalana sigui un full en els llibres d’història que no s’estudiarà ni a les escoles catalanes quan aquestes canviïn de mans. Un equip menut, com el Girona, certament pot guanyar el Madrid en una tarda inspirada i èpica, però pot guanyar la lliga? Per a Catalunya guanyar la República era això. Guanyar una lliga que incloïa el control del territori, la seguretat, les infraestructures, les telecomunicacions, la legitimitat internacional, la recaptació dels pressupostos, etc. Impossible? Ho deixo a la consideració del lector.

Perdre contra un rival com el que tenim al davant té un problema afegit: ara arribarà la humiliació. No n’hi ha prou amb un 1-2. Volen un 0-10, com va dir Soraya.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)