Opinió

Els Hill

Mike Hawthorn va ser el primer pilot anglès que va guanyar el campionat de fórmula 1, el 1958, al volant d’un Ferrari. Des de llavors, setze títols repartits entre deu pilots coronen Anglaterra com el país amb més triomfs en la F-1. Nou marques –McLaren, Williams, Lotus Brabham Cooper, Benetton, Tyrrell, BRM i Brawm GP– es reparteixen 33 victòries. Quatre anys després, Graham Hill, amb BRM, va fer doblet: un anglès amb cotxe anglès. El 1996, el seu fill va ser el primer a unir sang amb sang, el primer descendent a heretar el campionat. Després van arribar els Rosberg, però com diu Betty, l’esposa de Graham, la mare de Damon “van ser els primers”.

Graham era un dandy, amb un bigoti tipus David Niven, un mite que no va tenir carnet de conduir fins als 24 anys i que és, fins avui, l’únic propietari de la triple corona: Gran Premi de Mònaco de fórmula 1, les 500 Milles d’Indianapolis (1966) i les 24 Hores de Le Mans (1972). L’anomenaven Mr. Mònaco, perquè hi va obtingut cinc victòries (1963, 1964, 1965, 1968 i 1969) i pel seu indubtable estil. Campió mundial el 1962 i el 1968, va morir el 1975 quan l’avioneta que pilotava es estavellar prop de Londres per culpa de la boira.

Graham va deixar una escuderia, l’Embassy Hill, amb milions de deutes, en herència a les seves dues filles i al seu fill de 15 anys, que estudiava en una escola de luxe, que era el guitarrista dels Sex Hitler and the Hormones i a qui no interessaven els cotxes, ja que preferia les motos –“sempre m’han agradat, són més personals, els cotxes sempre m’han semblat tots iguals”–, però que va acabar sent campió del món de F-1.

Quan va guanyar el mundial a Suzuka, Damon tenia 36 anys i una profunda depressió de la qual només va poder sortir amb tractament mèdic. Durant el procés, va assumir que tot tenia a veure amb la mort del seu pare. “No ens agrada parlar malament dels morts, però havia de saber quina era la veritat sobre els adults si ho volia ser”, escriu en les seves memòries, descarnades i, segurament, terapèutiques. “Tot va canviar el dia que va morir el meu pare. S’havia jugat la vida tantes vegades als circuits que ningú s’imaginava que tot acabaria amb aquell vol en avioneta.” Les conseqüències van ser demolidores per a l’ànim i l’economia perquè, a causa de la mala gestió en les pòlisses d’assegurances, i de la seva empresa, la família estava arruïnada. Bette i Graham Hill havien estat una parella destacada del circ del gran premi en la dècada dels seixanta, una parella plena de glamour en un món que, fins i tot més que ara, en desprenia. Però Graham sempre es mostrava absolutament despreocupat amb detalls tan estúpids com els diners, sent com era el més guapo del circuit. Fins que va deixar de ser-ho, fins que li va tocar enfrontar-se a la vida de veritat, la dels negocis reals. I va començar a beure. “La meva mare estava preocupada per la malaltia, especialment quan es va començar a quedar fins tard al Club Clermont i a l’Annabel.”

Llavors va arribar l’accident. Tot va canviar en un dia. Damon va deixar l’escola i es va posar a treballar del que va poder, de paleta, de missatger. Un dia va arribar en moto a les curses. Tenia facilitat per desafiar el cronòmetre. I d’allà, als cotxes. Molts analistes creuen que si va arribar al circ va ser només per diners i pel pes del seu cognom. El seu conflicte intern era massa evident veient-lo viure en un món on el seu pare era el més gran i on ell mai va estar a gust, ni al volant ni als boxs, tret, potser, de quan va fer de pilot de proves per a Nigel Mansell. “Tot el que vaig haver de passar va estar motivat pel desig de restaurar i reparar tot el dany que es va fer als Hill el 1975.”

Damon va viure molt de prop la mort d’Ayrton Senna, el seu company d’equip, que es va estavellar a Imola el 1994. Ho va justificar per una greu combinació de circumstàncies: el mal estat de la pista, la pressió dels pneumàtics, l’obcecació de Senna per guanyar Schumacher... Potser això també va influir en el dolor amb què l’anglès va viure el seu triomf en el mundial del 96, que va augmentar pels seus duels amb l’ alemany, plens de frenades al límit, fins al punt que Schumacher el va arribar a acusar de “conducció temerària”. Després de guanyar el mundial va córrer per a Arrowsi Jordan, una escuderia menor, però la rivalitat es va mantenir fins al punt que sent el representant dels pilots en el jurat de comissaris del Gran Premi de Mònaco del 2010, l’alemany va ser sancionat per avançar amb la bandera groga. Els fanàtics de Michael van culpar Hill, que va rebre amenaces de mort.

Un cop va deixar els circuits, va reprendre els estudis com a teràpia contra la depressió i es va llicenciar a la universitat. Després, va seguir vinculat al món del motor i va crear el Club Privat de Socis de Super Car Club P1 International, amb Michael Breen, el 2000. Va tenir un concessionari de BMW i un altre d’Audi. Va rebre una beca honorària de la Universitat de Northampton, va protagonitzar un cèlebre anunci de Pizza Hut i també va participar en nombrosos programes de televisió britànics, incloent Top Gear. L’abril del 2006, va succeir Jackie Stewart com a president del British Racing Drivers Club. No va deixar de tocar la guitarra, fins i tot amb el seu amic George Harrison, i va formar la seva pròpia banda, The Conrods, amb la qual tocava versions dels Rolling Stones, els Beatles i els Kinks. Mai ha deixat de sentir respecte per la memòria del seu pare, i el 2012 es va posar al volant del BRM amb què Graham va guanyar el mundial el 1962. Sempre va usar el mateix disseny de casc amb què corria el seu pare, de color blau marí amb vuit rems blancs, símbol del London Rowing Club, el club de rem de Londres on els seus pares es van conèixer. La seva mare va dir el dia que van col·locar a casa seva una d’aquelles plaques blaves i rodones que a Anglaterra assenyalen el lloc on ha viscut un mite: “Sempre podré dir que he estat la dona i la mare d’un campió del món.”

Ara que Lewis Hamilton acaba d’entrar al club dels quatre, cal recordar que la fórmula 1 no seria el mateix sense els Hill, pare i fill.

El ‘pub’ de la setmana THE CASTLE HOTEL 66 Oldham St., Manchester M4 1LE
La història de The Castle Hotel com a casa de begudes va començar el 1776. Va tenir molts noms, fins al definitiu el 1930. Superats un munt de problemes –fins i tot els últims de goteres i econòmics–, difícilment tancarà mentre Manchester sigui Manchester. És preciós i patrimoni musical –la mítica entrevista de John Peel amb Ian Curtis es va gravar allà– i visita obligada per descobrir talents. En recomano encaridament la visita.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)