La Revolució Russa, de la qual aquest any es commemora el centenari, va conduir a la creació de la URSS, que a la llarga va esdevenir la potència olímpica més gran de tots els temps. Lògicament, no tots els mètodes que va usar Stalin i els seus successors són dignes de ser admirats i, de fet, hi ha encara secrets inconfessables de com es fabricaven alguns campions. Agradi o no, la URSS i tot el bloc de l’est van marcar una tendència en algunes facetes que aquells que en renegaven als països d’occident ara usen també per millorar el rendiment dels seus propis esportistes. La planificació esportiva en centres d’alt rendiment, la conversió dels esportistes en funcionaris de l’estat, la importància de la propagada política en cada triomf nacional o l’obsessió per guanyar medalles en les cites olímpiques són factors que s’han escampat arreu del món, des de la Xina comunista fins a països de la Unió Europea. De fet, amb la caiguda del mur molts grans entrenadors del bloc de l’est van emigrar a tot el món per difondre els seus mètodes. Rússia i molts països de l’est, tot i no tenir el poder econòmic d’occident, encara poden celebrar grans èxits esportius perquè la cultura de l’educació física com un bé tan rellevant com el de l’educació intel·lectual no s’ha perdut, especialment al país d’origen. Putin, com en altres àmbits, ha volgut impressionar el món també amb els èxits dels seus esportistes.