El fiscal general de l’Estat era de l’Atlético de Madrid. Probablement, els jugadors del Real Madrid eren tècnicament massa bons i elegants per a un home del seu caràcter. Sovint s’oblida que els seguidors de l’Atlético, un club d’origen militar, es consideren tant o més espanyols que els del seu rival ciutadà. No oblidem Torrente i Felip VI, els seus dos ultres de capçalera. L’Atlético, a més, és un club històricament perdedor, com Espanya. Representa, com cap altra entitat, el declivi d’un antic imperi vingut a menys en el qual el nacionalisme no és només carpetovetònic, sinó de copa, puro i Soberano. L’Espanya de Jesús Gil.

Que hi hagi a Catalunya molts seguidors de l’Atlético és, m’imagino, la pulsió derrotista que també portem a dins i la fascinació que tenim molts per un fenomen sovint incomprensible. Però Maza, com Torrente, era un colchonero pur. I el seu drama era que l’aposta per guanyar a qualsevol preu, violència inclosa en totes les línies del camp, no ha servit gairebé mai per a res. El Real Madrid, amb els seus moviments de despatx i la seva eterna flor, ha humiliat històricament el seu rival i fins i tot l’enemic català s’ha alçat davant seu com un gegant europeu.

Amb els referents futbolístics de l’antic fiscal n’hi hauria prou per traçar un perfil psicològic sobre la seva mania persecutòria vers els protagonistes del procés. Ara bé, si els sediciosos Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van ser acusats d’aixecament violent o tumultuós com hauríem de definir les manifestacions al camp d’Arteche, Juanma López, Patxi Ferreira i Goikoetchea, per citar només alguns defenses que jugaven amb una serra mecànica a les cames? Evidentment la trajectòria de Maza –fins i tot en la seva ira contra Garzón–és digne d’algun dels grans centrals de l’Atlético, que quan colpejaven a la cara del rival protestaven airosament a l’àrbitre perquè la víctima feia comèdia estirada a terra. I els que us espanteu per les tàctiques sovint extremistes de Simeone és que no el vau conèixer com a jugador. Allò sí que era fer la guerra per altres mitjans.

La visió de Maza sobre Catalunya –que és com l’hem conegut més– era com la que tenia Simeone dels seus rivals al mig del camp. L’única diferència era que l’argentí no pensava a fer presoners i Maza, sí. Ara bé, després de temporades de duresa indiscriminada al mig del camp, Simeone va poder celebrar un doblet i poca cosa més. Una victòria pírrica per al que va venir després. Des d’aquella exhibició de múscul i d’espanyolisme garlaire de Gil, el Barça, que va ser la principal víctima d’aquell equip, ha guanyat una recopa, quatre copes d’Europa, tres mundials de clubs, cinc supercopes d’Europa, deu lligues i set copes. Apa.

Maza segur que va celebrar amb cava Freixenet l’empresonament del nostre govern, però s’estalviarà, probablement, la seva derrota més gran. Per guanyar aquest trist doblet –sedició i rebel·lió– aquest home va jugar tan malament com va saber, i encara sort que l’àrbitre de nom Lamela li va aplanar el camí. Amb Catalunya, Maza es va pensar que havia clavat una pica a Flandes, però en realitat va cavar un fossar on la seva credibilitat descansarà per sempre més. Amén.