És tan cert que el Barça encara és a temps de guanyar totes les competicions de bàsquet que disputa com que aquesta afirmació és poc defensable amb les sensacions –i també els resultats– que comunica l’equip de Sito Alonso. Dotzè en l’Eurolliga –a dues victòries del vuitè– i quart en l’ACB, ara afronta una setmana amb doble jornada europea, contra l’Unicaja i el Baskonia, que s’ha convertit en un veritable examen de viabilitat per al projecte que lideren Nacho Rodríguez i Sito Alonso, hereu d’un altre –amb Rodrigo de la Fuente i Georgios Bartzokas– que ja va fallar.

L’Eurolliga de trenta jornades té una exigència enorme. Les ensopegades –i el Barça n’acumula algunes de mal explicar– s’acaben traslladant de manera gairebé mimètica a l’ACB i escampen una sensació de debilitat que és un pes afegit per a un projecte tendre i que, paradoxalment, no té una franquícia de temps per fer-se sòlid. Com més temporades en blanc s’acumulen, menys crèdit té la nova proposta. I això, sent injust –perquè el nou projecte té mesos de vida– és rigorosament cert.

Al Madrid li va costar anys de decepcions, finals perdudes –però com a mínim les jugava– i paciència construir un projecte guanyador liderat per Pablo Laso. Caldria que al Barça hi hagués una paciència similar o els projectes seran incinerats un rere l’altre. Però també convindria que s’encengués alguna llum al Palau, i ara se’n veuen poques.