Mentre un grapat de bufons de la cort castellana es volen independitzar d’una part de Catalunya que consideren un territori ple de pagesos i que fa pudor de fems, a les altes terres del país, o sigui a les comarques gironines, hem decidit prendre el poder. Amb l’impuls ja sigui d’un Girona FC llançat o d’un president exiliat que els té de ferro forjat, hem decidit controlar tot el territori. Ben aviat seran nostres el president de la Generalitat, el president del Parlament i fins i tot el ministre d’ocupació espanyol. No sabem, com diria el farmacèutic figuerenc Deulofeu, si això suposa l’origen d’un nou cicle de la civilització europea occidental –ja no sé per quin anem–, però segur que les conseqüències no seran neutres, perquè no és el mateix ser de Sarrià (part alta de Barcelona), on bàsicament la gent entra cada dia als seus comptes bancaris només per gaudir de les xifres, que de Sarrià de Ter, terra d’obrers de l’antiga Torraspapel, de l’handbol guerriller i municipi sempre en lluita ja sigui per la independència o per l’N-2.

L’ADN dels gironins inclou el yin i el yang de la nació o noció catalana. Se’ns veu com uns identitaris pertorbats pel carlisme o per una sobredosi de pastorets, però els que ens ridiculitzen cada dia són els mateixos que tenen orgasmes quan Javier Cercas escriu sobre la nostra dictadura, quan citen Josep Pla per recordar-nos que qualsevol temps passat –inclòs el franquisme–va ser millor o per dir-nos mireu que n’era, de solidari i internacionalista, en Salvador Dalí, que ho va donar tot al govern espanyol.

Els grans referents d’aquells que consideren la província com un territori a recuperar després d’anys en què, segons ells, hem fet masoquisme sobiranista i republicà també són gironins. Pobre gent que no saben ni on viuen. Deuen tenir malsons amb vaques i tractors de Vilademuls que els persegueixen de matinada. Això sí, quan arriba el cap de setmana, el bon temps o les nevades, agafen els seus vehicles i envaeixen camins, carreteres i autopistes cap al nord. Hi deixen els seus diners, és clar, però no els seus prejudicis.

Per ells, sempre serem intel·lectuals de tercera, incapaços d’albirar la lluita de classes, l’internacionalisme més pur o la superioritat moral de la metròpolis equidistant, com si Eudald Carbonell, que en sap tres mil vegades més de tot això que la majoria de mortals, no fos de Ribes de Freser. I tant que blasmen de la persecució de la llengua espanyola, potser que algú els recordi que el millor escriptor contemporani en castellà també era bàsicament gironí, Roberto Bolaño.

No cal reclamar que som el centre del món, que per això ja hi ha l’estació de Perpinyà, però em temo que si es confirma que el president a l’exili (ni fugat ni punyetes) pot recuperar el seu càrrec, els que l’assenyalen com a fanàtic –més des de Barcelona que no pas des de Madrid–, per extensió, assenyalaran com a fanàtics, també, tots aquells que som dibuixats pels prestigiosos caricaturistes del règim com una colla de sardanistes, castellers i cantaires. No recorden, és clar, que fou un hòbbit de la comarca qui va destruir Mórdor.