Ala capital de l’imperi, on no es posa mai el sol, encara hi ha una meravellosa majoria que posa com a exemple el futbolista Juanito com a símbol futbolístic, com a emblema dels valors positius que hauria de representar l’esport. Més enllà de l’equip en què jugava aquell andalús amb esperit indomable, estaríem d’acord que no era un davanter precisament brillant o amb màgia a les botes. La jugada que molts tenim gravada al cervell és la salvatge i fastigosa trepitjada que va clavar a Lotthar Matthaüs en un partit contra el Bayern. Jo era molt jove i davant de la televisió em vaig posar, esparverat, les mans a la cara. Certament una llarga trajectòria no pot quedar eternament tapada per un dia de fúria, però és lleig que encara s’invoqui el seu esperit en algunes ocasions, perquè els que ens ho mirem des de fora ens podem sentir, amb raó, amenaçats. Quan segons qui canta allò de “a por ellos, a por ellos”, el que veig inconscientment són Juanitos preparant-se per trepitjar caps.

Europa, en aquella ocasió (1987) –i no sé amb quin paral·lelisme dec estar pensant–, no va deixar passar impunement aquella salvatjada i va sancionar Juanito cinc anys sense poder jugar competicions continentals. Ni a Madrid van protestar gaire. De fet, el mateix jugador –i que n’aprenguin els de les porres i els seus sicaris– va escriure una emotiva carta a Matthaus unes setmanes després en què demanava perdó al jugador alemany, un gest que cap dels que ens van trepitjar aquell 1 d’octubre ha somiat fer. És culpa nostra, diuen. Era culpa de Matthaüs, és clar. Per què posava el cap sota el peu de Juanito? Per què el va mirar malament en el minut 17:14? Per què volia jugar a futbol? Qui li havia donat dret? Per què no el sancionaven a ell i no al jugador espanyol? Aquesta és la malèvola idea que s’ha imposat al país.

Però no només la violència estil Juanito –que es va guanyar el dret a ser perdonat– és culpa de l’agredit, sinó que també ho són tots els actes i pensaments polítics que es consideren contraris als dels agressors. A Espanya, el VAR, en política i justícia, és inútil. Hem vist tots les jugades de l’1 d’octubre mil vegades, també la de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart –més de cent dies a la presó–, però el procés de veritat, el judici sumaríssim contra una manera de pensar s’enforteix i ja se somia amb una detenció heroica del president a l’exili. La majoria de representants polítics, judicials i policials del règim espanyol s’han convertit en De Felipes perseguint Bustillos per tot el territori amb voluntat no d’aturar una jugada política més o menys encertada, sinó amb la intenció de trepitjar sense cap intenció de demanar perdó tots aquells que no pensen com ells. Sedició, rebel·lió o conspiració són puntades als nostres genolls que no s’aguanten jurídicament. Només cal repassar què en diuen els experts. Amb els àrbitres a la butxaca, doncs, el partit s’ha convertit en una massacre en què l’únic resultat mínim que s’accepta és el 10-0 que Soraya va posar a la travessa.

Aquesta és la manera d’actuar d’un moviment que si voleu ja no és franquista, sinó que té un nom i el sap tothom, el que encapçala aquest article.