Opinió

Els estadis esportius

El capitalisme encara no ha devorat totalment la càrrega emocional de l’esport

En un dels seus llibres, Michael J. Sandel aborda la mercantilització de l’esport nord-americà. Ens explica que molts equips d’altíssim nivell venen el dret a posar nom al seu estadi. Bancs, empreses elèctriques, línies aèries i altres corporacions paguen quantitats ingents de diners a les franquícies esportives per promocionar la seva marca. Aquest fenomen es dona en els principals esports professionals: el beisbol, el futbol americà, el bàsquet i l’hoquei sobre gel. Així, per exemple, el San Diego Padres juga al Petco Park, que és el nom d’una empresa d’articles per a mascotes i, els New England Patriots ho fan al Gillette Stadium. Tradicionalment, els estadis havien estat espais públics on es concentraven persones de diverses classes socials que compartien un orgull cívic. Sandel lamenta que aquest vincle social i sentimental es vegi erosionat pels efectes corrosius dels negocis. Una mostra d’això va ser la reacció adversa dels fans dels Denver Broncos quan el seu estimat Mile High Stadium es va passar a dir Invesco Field.

Si ens desplacem al Vell Continent, també trobem entitats esportives que han canviat el nom dels seus estadis. Les raons crematístiques tenen molt a veure amb el fet que els aficionats gunners ja no es reuneixin a Highbury sinó a l’Emirates Stadium. Un exemple similar és el Bayern de Munic, que juga com a local a l’Allianz Arena. Però el capitalisme no ha devorat completament la càrrega emocional de l’esport. Encara que actualment el pavelló del Maccabi de Tel-Aviv sigui conegut com Menora Mivtachim Arena, per als veritables aficionats macabeus continua sent el Yad Eliyahu (‘la mà d’Elias’), un nom impregnat de simbolisme. Els estadis no són únicament construccions on s’apleguen molts espectadors. També són recintes mítics, santuaris on reafirmar una identitat comuna, propiciant afinitats, complicitats i comunions. Que el Liverpool FC sigui una marca comercial d’abast global no impedeix que el cartell “This is Anfield” segueixi evocant un potent sentiment que passa de pares a fills. En una època marcada per una profunda secularització, per a moltes persones l’esport és una mena de religió laica. D’aquesta manera, els estadis funcionen com a temples de la nostra postmodernitat. De fet, hi ha clubs de futbol que han instal·lat columbaris per guardar les cendres d’alguns dels seus seguidors. Altres preferiran llançar-les a la gespa del seu estadi mentre sona l’himne del seu cor. Per cert, el títol de l’obra de Sandel és Lo que el dinero no puede comprar.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)