Seria impossible en tan poques línies enumerar aquí totes les grans figures internacionals que han jugat al Barça al llarg de la història i han decebut pel seu rendiment. Si cracs mundials no se n’han sortit per la pressió o per moltes altres raons, és evident que això mateix pot passar amb jugadors que s’han format al planter, amb l’afegit de les expectatives que molts d’ells aixequen des de ben joves. L’èxit de Messi, Iniesta i Xavi és una arma de doble tall. Per una banda, demostra que el club està preparat per forjar i formar els millors jugadors del món, però al mateix temps posa sobre alguns joves etiquetes que no són justes com a hereus dels grans futbolistes de la millor era del Barça. Ho hem vist amb Bartra, que va marxar amb grans expectatives al Borussia i tampoc ha acabat triomfant, o Thiago, que al Bayern no ha arribat mai al nivell que se li entreveia quan estava al Barça. Sovint el tarannà ajuda més que altres virtuts. Sergi Roberto ha fet de la paciència la seva millor arma. Sense el talent de Xavi, per exemple, s’ha sabut fer un lloc a l’equip a cops de colze i ara mateix seria intocable a l’onze titular en una final de la lliga de campions. L’exemple, doncs, no és Messi, ja que probablement no n’hi haurà cap més, sinó els que han hagut d’esperar la seva oportunitat –ho va fer Iniesta– desoint els cants de sirena de tots els clubs que els obren, teòricament, les portes del cel.