A mesura que s’ha anat acostant la data límit perquè es tanqui el mercat d’hivern, s’ha anat corroborant que el futbol continua vivint en un globus que molts experts situen simplement en la llei de l’oferta i la demanda, però que és simplement una bogeria en un context, l’europeu, en què també es promou l’austeritat per evitar caure en una altra crisi econòmica com la de fa pocs anys, de la qual encara paguem totes les conseqüències. El pitjor de tot plegat és que els preus s’estan disparant, no perquè el futbol generi prou activitat econòmica perquè els clubs puguin pagar centenars de milions pels jugadors més desitjats, sinó perquè arriben diners d’inversors forans que tenen interessos que van més enllà d’una gestió eficaç d’una societat esportiva. El PSG, per exemple, no tenia ni els 222 milions de Neymar ni els 180 de Mbappé, però el seu propietari, Nasser Al-Khelaifi, sí. A partir d’aquí, la bogeria. El Barça s’ha gastat entre Dembélé i Coutinho uns 300 milions, i el City, només en defensa, uns 200 milions, per l’arribada a última hora de Laporte. Abans, el Liverpool havia fitxat un defensa més desconegut, Virgil van Dijk, a qui va convertir en el defensa més car de la història (85 milions). L’Arsenal va pagar ahir uns 70 milions per Aubameyang i a Madrid anuncien que Florentino es vol gastar aquest estiu més de 300 milions (un 30% del seu pressupost) només en jugadors. Una bogeria.