Opinió

Un magnetisme inexplicable

El dia clau, el Real Madrid va desenterrar l’esperit i Zidane la llibreta

Un silenci tens havia embargat la prèvia, filtrant-se fins i tot entre l’estridència d’una eliminatòria anunciada amb so de bombo i platerets, entre l’extravagància de l’atac del París Saint-Germain i entre la crisi galopant del Real Madrid. Les elucubracions disparaven cap a totes les direccions menys una: cap a l’escut blanc. Allò evident, que es podia agafar, a l’abast de la mà, ens havia ensenyat un PSG tirà i exultant, capaç de maquillar les seves deficiències sota una pluja de gols en la Ligue 1. Al Bernabéu, en canvi, plovia amb tanta força que els futbolistes amb prou feines arribaven a veure’s els uns als altres. En el magnetisme de la Champions, però, les convencions mai són amigues i la irracionalitat del futbol compareix amb tanta força que és capaç de restablir equilibris històrics perquè sí, sense haver donat indicis previs. Tot el que havia insinuat la pilota es va acabar amb la melodia de la Champions, amb el tifo del Bernabéu i amb un soroll de tambors històric. Sergio Ramos amb el cap aixecat, i Ronaldo amb l’olfacte afinat. A Zidane se li ha de reconèixer una calma de ferro, per no deixar-se seduir per l’opció fàcil, la de la BBC, i per aixoplugar-se en el que reclamava el partit, un quart migcampista. Intentar tenallar el fragor parisenc amb un govern perfectament assumible per la qualitat de Modric, Kroos i Isco, atemptant directament contra el pilar dèbil del PSG: Lo Celso. I no perquè no sigui un futbolista dotat, que ho és, sinó perquè era la balda que ballava al cap d’un Unai Emery que havia de triar entre el mitjapunta de Rosario, imprudent en accions que reclamen peus de plom, o l’experiència d’un Lass Diarrá reclutat a última hora i sense temps de connectar-se al ritme de la Champions. Diríem que en termes generals el PSG no va estar tan lluny del Madrid, però quan la naturalesa crida, el silenci previ es converteix en el relat continuista d’una història amb poques excepcions: el dia clau, el Madrid va posar l’escut; Zidane, errant durant tot l’any, decisions encertades, i el sistema solar del futbol es va reequilibrar amb un joc magnètic sense més explicació que la que tots sabem: és el Madrid.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)