Pep Guardiola va aixecar el seu primer títol amb el Manchester City –la copa de la lliga–, però tan rellevant com això va ser la seva aparició al terreny de joc amb el llaç groc, desafiant així la federació anglesa, que li havia obert un expedient disciplinari per dur-lo. De fet, l’amenaça d’una sanció va provocar que molts aficionats del City també anessin a Wembley amb la mateixa insígnia com a mostra de suport a l’entrenador, que participa en la campanya contra l’empresonament per raons polítiques de Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Joaquim Forn i Oriol Junqueras.

La decisió de la federació va provocar l’efecte contrari al desitjat. Abans i durant el partit a Anglaterra, tots els mitjans internacionals que oferien el partit van parlar de la situació dels presos polítics a Espanya gràcies a la implicació de Guardiola i al suport, també s’ha de dir, que ha tingut del seu club. L’actitud de l’entrenador del Barça no està passant desapercebuda pels poders fàctics del règim espanyol, que fa temps que el tenen en el punt de mira. Els registres als vols privats dels seus familiars en són un exemple i també les campanyes orquestrades d’alguns mitjans contra qualsevol cosa que digui o faci. Si la federació anglesa va obrir l’expedient a Guardiola per pressions externes ja sap que ha estat un gest inútil. Lluitar contra la llibertat d’expressió pacífica en el segle XXI és lluitar contra molins de vent.