Certament a molts dels antics territoris de Flandes –avui repartits entre Bèlgica, Holanda i Luxemburg– encara dura el record de la violenta repressió espanyola mentre aquell territori va pertànyer a la corona hispànica durant gairebé 200 anys (1515-1714). Amb l’exili de Carles Puigdemont molts analistes de més o menys pes han recordat que, en l’imaginari popular, els espanyols encara són relacionats, especialment a Bèlgica, amb elements negatius, perquè hi va haver matances de tota mena a les ciutats que van gosar revoltar-se. Les tropes encarregades de fer passar per l’adreçador els enemics de la corona eren, és clar, els temibles tercios de Flandes, mercenaris de tot Europa amb als mateixos escrúpols, o sigui cap, que els conquistadors d’Amèrica.

Probablement per aquesta història “compartida” els duels esportius dels belgues contra els espanyols són vistos, sobretot allà, com petites oportunitats de rescabalar-se del nefast record que van deixar Carles V i companyia durant dos segles. En aquest sentit fou especialment celebrat el triomf belga en els quarts de final del mundial de Mèxic del 1986, aquell partit en què José Ángel de la Casa es va tornar boig amb l’inútil gol de Señor.

No recordo en els últims temps, però, cap humiliació com la que els belgues van propinar a Espanya diumenge en un partit de rugbi que havia de portar l’equip del nostre país veí al mundial de Tòquio. En el matx anterior, a Madrid, el rei Felip VI, en persona, havia visitat les tropes –perdó, els jugadors– conscient que tot estava preparat perquè l’equip fes història i anés al seu segon mundial. Fins i tot el diari Marca es va apuntar a la missió amb una portada on quedava clar que la victòria contra Alemanya era definitiva. La visita a Bèlgica seria un passeig triomfal. Com l’exèrcit flamenc del segle XVII, la selecció espanyola de rugbi, per molt leones que es diguin, està formada, ai las, per una majoria absoluta de jugadors francesos –mercenaris?– amb la missió de fer feliç, entre d’altres, la corona espanyola, que, si bé ara és de la dinastia borbònica i no de la casa d’Àustria, no deixa de mantenir la seva sagrada missió.

Amb tot, a Brussel·les –ciutat que comença a ser maleïda a Castella– les coses no van anar com era d’esperar. Els jugadors belgues, amb menys talent i força física i que no s’hi jugaven res, van donar tota una lliçó d’humilitat i humanitat als tercios, que per rematar la seva impotència en veure’s sobrepassats van gosar trencar totes les normes no escrites del rugbi perseguint histèricament l’àrbitre al final del partit considerant-lo culpable. Per als aficionats al rugbi més tradicionals les imatges van ser de vergonya aliena.

Davant d’això la federació espanyola ha decidit activar la via diplomàtica internacional. En aquest cas la Conspiració Judeo-Maçònica-Comunista-Internacional està liderada per Romania, el principal beneficiat de la derrota espanyola a Brussel·les. El president de la federació europea i l’àrbitre del partit –tots dos romanesos–haurien pactat, diuen a Madrid, el contuberni per afavorir la selecció del seu país. Ara s’exigeix ni més ni menys que la repetició del partit. Només els falta recordar de quin país és la dona de Puigdemont per demostrar que tenen raó.

Ja ho va dir Felip II el 1588 per justificar la desfeta de la seva armada invencible a les costes angleses: “Yo no mandé a mis barcos a luchar contra los elementos.”