A l’Estat espanyol ha costat sempre molt acceptar la possibilitat que el dopatge sistemàtic hagi format part de la seva fórmula per guanyar o destacar en els grans campionats internacionals. Les crítiques a d’altres països, per exemple en l’atletisme, van ser el modus vivendi d’un president tan prestigiós com José María Odriozola fins que, és clar, li va esclatar als morros el cas de Marta Domínguez. Quan els indicis eren aclaparadors fins i tot llavors la federació espanyola la va voler defensar, per un nacionalisme mal entès, que també es va repetir en el ciclisme amb els afers d’Alejandro Valverde i Alberto Contador, considerats al seu temps víctimes d’una conxorxa internacional. No es demanava responsabilitat a les pròpies figures, sinó que es buscaven culpables fora amb el suport d’importants mitjans de comunicació. Casos com aquest han fet mal a la presumpta lluita contra el dopatge a Espanya. Ara que el metge de la selecció espanyola de ciclisme dels Jocs del 1996 admet que tot l’equip va competir dopat, ningú anuncia una investigació, ni la federació ni el govern. Simplement tiren pilotes fora. El ciclisme espanyol, sobretot, té la seva pròpia història negra per superar, semblant a la de l’atletisme rus d’ara. Només cal repassar tots els implicats en l’operació Port.