Espanya és el passat. Europa tal volta tampoc és el futur però sí, com a mínim, el present més directe. La pròpia decadència de l’Estat espanyol en tots els àmbits es pot traslladar perfectament a les seves competicions esportives, cada vegada més irrellevants. Aquests dies alguns celebren que el Barça ha guanyat les cinc copes del Rei de les seves seccions professions i, compte, que pot guanyar també les cinc lligues —futbol, hoquei sobre patins, handbol, futbol sala i bàsquet–. Amb tot, la realitat és que probablement una enquesta entre els seguidors preguntant si canviarien aquests hipotètics deu títols espanyols per veure Iniesta aixecant la Champions donaria un resultat afirmatiu.

Hi va haver un temps, abans de Crist –perdó, de Cruyff–, en què certament guanyar una lliga de futbol esdevenia un triomf del bé sobre el mal i Núñez es va entestar, i ho va aconseguir, que les seccions del club fossin també una part inseparable de l’orgull blaugrana. Va tombar fins i tot el poder de Madrid (Saporta team) en el bàsquet i en l’handbol (Atlético) i només l’aparició d’uns joves impertinents de Split va impedir al Barça imposar la seva hegemonia a Europa. En handbol, no només la va imposar, sinó que va anihilar directament la competència: sis copes d’Europa en deu anys, cinc de seguides.

L’handbol, precisament, s’ha convertit en l’exemple paradigmàtic de la nosa que ens fa Espanya, cada vegada més i en més llocs. Sense treure ni un gram de mèrit a l’esforç dels jugadors del Barça per guanyar-la cada temporada al davant hi ha equips que estan a anys llum, un fenomen que també es pot traslladar a la lliga de futbol, en què més enllà dels sis primers l’abisme és cada vegada més gegantí.

Qualsevol planificació que es faci des de les direccions esportives del club ha de tenir la mateixa visió que els advocats que defensen els presos polítics o exiliats del nostre país: tota victòria final passa per Europa. I el camp de batalla, això no ho nega ningú, és formidable. A excepció de l’hoquei sobre patins, les injeccions econòmiques en els grans clubs europeus són cada vegada més extraordinàries i arriben de tot arreu, des dels famosos xeics àrabs passant per multimilionaris amb interessos poc clars i acabant amb ajuts públics inversemblants (Castor) o simplement per posicionar alguna marca en el mercat.

Com que de manera extraordinària els diners semblen fluir en l’esport professional europeu d’una forma mai vista, el Barça no en farà mai prou d’invertir grans quantitats en fitxatges, per exemple en els equips de futbol i de bàsquet, sinó que haurà de ser millor que els seus rivals en altres aspectes i una de les coses que el pot ajudar és començar a tenir una perspectiva clara del terreny de joc europeu i deixar les competicions espanyoles com a plat de segona perquè, probablement, amb equips forjats per ser campions europeus moltes d’aquestes ja cauran pel seu propi pes.

En espera del que faci l’equip d’hoquei aquest cap de setmana en la final a quatre de la lliga europea, un balanç d’una quinzena de títols estatals de les seccions professionals i zero d’europeus és un fracàs relatiu, però fracàs al capdavall, perquè si rasquem una mica trobarem que el Barça de futbol va caure en els quarts de final, el de bàsquet no ha jugat ni el play-off i el d’handbol va ser derrotat per un rival clarament inferior, el Montpeller, en els vuitens de final.