El 22 de juny comencen els esperats Jocs Mediterranis a Tarragona, una oportunitat històrica perquè l’espanyolisme presumeixi com mai en els últims anys a Catalunya, com ho van fer els avions de la Patrulla Águila que van sobrevolar, el cap de setmana passat, la ciutat formant una gran rojigualda al cel en una activitat que formava part del programa cultural (sic) de l’esdeveniment. A hores d’ara està tot dat i beneït. El gran esforç que ha fet el govern català per salvar els mobles als organitzadors només tindrà un reflex simbòlic i plenament autonòmic. De fet, la cerimònia d’inauguració serà, salvant les distàncies, un calc de la del 1992. Si això no és tornar enrere, que ens ho expliquin.

De fet, a Tarragona governa una coalició del 155: PSC i el PP, partit aquest liderat a la ciutat pel furibund nacionalista Alejandro Fernández. Ell va ser l’home que va riure’s de les llàgrimes d’Oriol Junqueras al Parlament. Es pot ser ultranacionalista i bona persona, però no és el seu cas. Per adobar-ho ha estat un polític pèssim per a Tarragona perquè era l’encarregat de negociar amb Rajoy i companyia les ajudes, i per culpa precisament del govern de Madrid els Jocs es van haver d’ajornar un any, un ridícul sense precedents.

Que el COE i el CSD s’hagin proposat portar equips i esportistes a Tarragona de primera fila per competir en molts casos contra seleccions de segona o joves promeses no és una decisió casual o innocent. Això permetrà que el nombre de medalles, moltes d’or, sigui enorme i que l’himne de Marta Sánchez soni ben alt i de forma constant. L’exposició mediàtica, a més, serà exagerada, molt per sobre del que tocaria. Que Mireia Belmonte, campiona europea, mundial i olímpica, s’entretingui en uns Jocs Mediterranis només té una explicació, la “nacionalització” simbòlica de la cita.

El corró del govern espanyol sobre Tarragona només ha fallat en el boicot que pretenien fer a Kosova, país que Madrid no vol reconèixer fins al punt de fer un gest tan patètic com no assistir a la cimera de la Unió Europea als Balcans per la presència del nou país. Si Catalunya no pot ser mai independent, quina por els fa l’autodeterminació de Kosova? Evidentment el Comitè Olímpic Català o, si voleu, una representació ni que fos simbòlica de les federacions catalanes no han estat convidades a participar esportivament en la cita. Com a màxim algun esportista valent traurà sota el seu propi risc la senyera per celebrar algun èxit, un gest que les autoritats espanyoles sempre han vist amb mals ulls en totes les competicions internacionals.

Felip VI, tot i el seu suport a la violència de l’1 d’octubre, es passejarà pels Jocs i les instal·lacions sota pal·li amb l’alcalde Ballesteros fent-li la gara-gara. Hi haurà lloc per a la llibertat d’expressió, per al color groc, per a la reivindicació contra la repressió o simplement per a la democràcia? La resposta no està ni tan sols en el vent. És no. El batlle tarragoní s’ha independitzat aquests últimes dies del PSOE criticant Pedro Sánchez i celebrant el compromís d’Artur Mas i Carles Puigdemont amb els Jocs. Però que es prepari perquè probablement ell, i al seu costat tota la ciutat, serà la primera víctima de l’operació Tarragona 2018, emmarcada en la ferotge competència entre PP, PSOE i Ciutadans sobre qui és més ultranacionalista, unionista i, en definitiva, neofalangista.