Si Espanya fos la Terra giraria sobre el seu propi eix i aquest eix tindria un nom: Catalunya. Probablement els sobiranistes no aconseguirem mai o trigarem anys que ens reconeguin el dret a l’autodeterminació, però pel camí, com a premi de consolació, enterrarem l’Estat en la seva pròpia merda. I no serà ben bé mèrit nostre. S’ho estan fet tot ells solets.

El poder establert a Madrid i a tot Castella mira el món amb unes ulleres especials i úniques, amb uns vidres dissenyats amb allò que ells anomenen el problema catalán. L’últim –o avui potser ja és el penúltim– exemple és el de l’entossudiment carpetovetònic, quixotesc i irracional de no reconèixer la independència de Kosova, quan pràcticament tots els països occidentals ja ho han fet. A les catacumbes de l’Estat consideren que el reconeixement de Kosova, estat que es va fer independent per una declaració unilateral, crearia un precedent inequívoc en la jurisdicció internacional el dia que aquí ens atrevim a fer el mateix. Però ells, alerta, són els primers a dir, avisar, aclarir i propagar que els dos casos són absolutament oposats, que no té res a veure una cosa amb una altra, que allà hi va haver una guerra, que no es pot comparar la situació dels Balcans, que allà hi ha ètnies diferents, que les fronteres no es van traçar bé, etc. El discurs oficial, doncs, és que hi una impossibilitat científica i comprovada de comparar Catalunya amb Kosova. Doncs si és impossible comparar-los –que hi estic d’acord–, per què no es reconeix l’estat balcànic? Tots sabem per què.

I així hem arribat a un altre episodi internacional que situa el prestigi espanyol a l’altura de Guinea Bissau. El Comitè Olímpic Internacional (COI) l’amenaça de deixar-lo sense competicions internacionals, no perquè no reconeix Kosova, sinó perquè no deixa que els seus esportistes competeixin amb un mínim de “dignitat i llibertat”. Ni tan sols règims com els de Qatar o la Xina han rebut avisos similars. Per a més inri és Juan Antonio Samaranch fill –membre del COI i espanyolista de pedra picada– el que ha d’avisar els seus col·legues a Madrid que s’estan passant de frenada.

El problema, és clar, és que els diferents ministeris responsables de tractar la qüestió –Interior, Exterior i Cultura i Esports– no veuen Kosova quan se’ls alerta que la seva posició afecta fins i tot la “dignitat” dels esportistes. Només hi veuen problema catalán i una alenada de terror els paralitza. Prefereixen la humiliació de ser tractats com a pàries d’Europa i de quedar-se sense cap esdeveniment internacional abans que reconèixer una declaració unilateral pacífica que no poden jutjar com a rebel·lió i sedició violenta.

Malauradament per als dirigents espanyols, Kosova no desapareixerà del mapa. Com tampoc ho farà Gibraltar i encara menys Catalunya. Probablement s’hauran de menjar tones d’orgull ranci i signar algun paper que digui que un estat reconegut pel COI té tot el dret del món a participar lliurement en competicions internacionals. Mentrestant miren de fer com si la raó estigués de part seva. Com en els judicis als presos polítics. La justícia europea va per una banda i la de l’Audiencia Nacional i el Tribunal Suprem, per una altra. Com en aquell acudit, gent presumptament intel·ligent i amb estudis es pregunta seriosament per què tots els cotxes venen de cara a l’autopista abans de pensar si són ells el van en el carril i la direcció correctes.