Jugar un o dos partits de 380 fora del perímetre de l’Estat espanyol no pot posar en qüestió cap base essencial de la lliga. A Javier Tebas li ha sortit malament el primer intent però segur que el pròxim reeixirà. I ha fracassat perquè, fidel una manera de ser que es correspon a un tarannà autoritari, va presentar fets consumats: un acord meravellós que implicaria una pluja de milions i al qual tots els agents que hi intervenen no tindrien cap altra opció que dir amén. Doncs no.

Ara Tebas haurà de negociar i transaccionar. Primer, amb els seus socis americans, que no s’estaran de reclamar compensacions. Després, amb els actors de la lliga, des de la federació al sindicat de jugadors, el sí dels quals és el que pot desactivar la interferència política (CSD). Com és lògic, davant una perspectiva de beneficis extraordinaris, tothom vol la seva part del pastís. De moment, tots –també els que s’hi han oposat– hi perden diners, però Tebas ja sap que per la cabota el clau no entra.

Dues consideracions finals. En primer lloc, és molt simptomàtic que la rendició de la LFP arribés hores després d’un comunicat del Barça en què es declarava no disponible per jugar a Miami. I també és significativa l’adhesió incondicional del Girona, que es continua postulant per quan calgui jugar a fora.