El 202-00009/12 és el número d’expedient de la proposició de llei de l’esport que la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) impulsa a través d’una iniciativa legislativa popular (ILP), sota el lema Preparats, llestos, llei. La teva signatura és la nostra força. D’entrada hom podria pensar que aquesta proposta és molt positiva si la considerem un mecanisme de participació ciutadana que millora la democràcia representativa. Des de l’esport podríem també valorar molt favorablement una llei que cerca la modernització del sector a partir de criteris com l’eficàcia, l’eficiència i la transparència. Ara bé, si el que pretén aquesta ILP és garantir el desenvolupament futur de l’esport català, cal estar alerta amb relació a cinc aspectes del procediment seguit per la UFEC.

En primer lloc, la proposta presentada per la UFEC no disposa del consens del sector esportiu. La Unió de Federacions ha desenvolupat des del 2014 un procés de reflexió i de consulta amb clubs i federacions que ha culminat en una proposició de llei, obviant però la resta d’agents esportius del país com ara els consells esportius, el Coplefc, el món municipal o el sector empresarial esportiu, entre altres. Més enllà de la seva legalitat, podríem preguntar-nos si és del tot legítim que la UFEC, com a grup d’interès que representa només l’esport federat, impulsi aquesta ILP sense considerar les aportacions de la resta d’agents i de practicants esportius. I més tenint en compte que el pacte nacional de l’activitat física i l’esport, aprovat el juny del 2017, fou un exemple d’aquesta vocació plural i unitària a través del desenvolupament d’un procés participatiu amb “la voluntat d’assolir el màxim consens i cercar el mínim comú denominador que faciliti l’acord”. Amb aquest afany, entre el febrer i el maig del 2017 es van recollir aportacions de 17 grans organitzacions de l’esport català –una, la UFEC– i s’organitzaren deu debats territorials i cinc debats temàtics.

En segon lloc, de la proposta presentada per la UFEC es desprèn una manca de lleialtat institucional. El mateix pacte nacional va establir les bases de la nova llei de l’esport. Sobta que amb aquesta ILP es defugi l’entesa i el treball unitari teixits fins aleshores en l’esport català. En Jordi Turull, conseller de la Presidència i portaveu del govern el dia de la signatura del pacte nacional, considerava que aquest acord no havia sigut “fruit de l’atzar, sinó del compromís, la valentia i la fermesa de gent molt diferent i d’actors molt diversos”. La discrepància, tan necessària com benvinguda, hauria de manifestar-se des de la lleialtat.

En tercer lloc, la UFEC no va tenir en compte el període d’excepcionalitat política que va viure el país. És paradoxal que la Unió de Federacions, com a organització que forma part de la Taula per la Democràcia, registrés la proposta d’ILP al Parlament de Catalunya durant el període d’aplicació a les nostres institucions del 155. Un simple cop d’ull a l’inventari de danys realitzat per ServidorsCAT serveix per dimensionar l’impacte i les conseqüències reals de les mesures adoptades per l’Estat espanyol en la intervenció de la Generalitat, també pel que fa a les polítiques esportives. En aquell període de gran complexitat caldria haver donat suport a les nostres institucions eludint l’oportunisme i optant pel compromís.

En quart lloc, en la recollida de signatures de la UFEC hi ha risc de manipulació de la ciutadania. Un dels perills dels diversos mecanismes de participació ciutadana –referèndums, iniciatives populars…– és la possible manipulació de la població si no es garanteix la informació necessària. Caldria preguntar-nos si l’objectiu de la Unió de Federacions en la recollida de signatures és informar d’aquesta proposició de llei per tal que la ciutadania disposi dels elements de judici suficients per decidir el seu suport, o bé complir simplement amb el formalisme previ al debat sobre la llei al Parlament. La utilització de diversos claims sense un argumentari consistent pot situar la ILP en el terreny del neuromàrqueting, ben allunyada, però, d’un procés de democràcia participativa. Es pot així malmetre la credibilitat dels processos participatius i, de retruc, de l’esport català. El lema La teva signatura és la nostra força és evocador, però cal tenir en compte que l’obtenció de signatures pot deixar de ser un exemple de participació i esdevenir manipulació si no es garanteix la informació sobre una qüestió complexa com és la governança de l’esport català.

En cinquè i darrer lloc, en aquest procés s’està assimilant el rol de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya al de la secretaria general de l’Esport. Recordem-ho: la UFEC és, segons l’article 26 de la llei de l’esport vigent, “l’entitat privada d’interès públic i social, sense afany de lucre, representativa del conjunt de les federacions legalment constituïdes i inscrites a Catalunya”. És preocupant observar com en els darrers mesos s’està equiparant el lideratge en l’esport català del president de la Unió de Federacions al del secretari general de l’Esport, màxima autoritat esportiva del país. És també inquietant contemplar com es cau en el parany de situar en el mateix nivell la ILP, que respon als interessos concrets d’una part de l’esport català, i el projecte per a una nova llei de l’esport i l’activitat física de Catalunya de la secretaria general de l’Esport. El president de la UFEC, en una entrevista recent, afirmava que aquesta entitat és una “estructura d’estat”, quan la veritable estructura d’estat hauria de ser el sistema esportiu català.

L’esport català no necessita personalismes ni corporativismes. Per avançar, l’esport català necessita unitat des de la pluralitat.