Opinió

El club antisistema

Hi ha aficionats del Barça que encara veuen l’Athletic de Bilbao com un club obertament hostil, una visió que és hereva probablement dels anys de rivalitat més pura que van culminar amb les entrades salvatges del carnisser Goikoetxea, les provocacions de l’inoblidable Clemente i la final de la copa del 1984, amb una batalla campal sense precedents que ara probablement tindria una lectura diferent si després del matx s’hagués fet un control antidopatge a Maradona –el que deia “no a las drogas”–. L’argentí es va tornar literalment boig al final d’aquell duel.

Contràriament al que passa, doncs, els seguidors del Barça som els que més hauríem d’admirar l’Athletic. És un equip, de fet, germà, com es va demostrar en la xiulada conjunta i memorable a l’himne espanyol i al rei en la final de la copa del Camp Nou. L’Athletic, equip que l’ABC defineix irònicament com l’únic que juga amb onze españoles, és el vertader miracle del futbol europeu. Que el club basc –propietat dels seus socis–sobrevisqui com un equip d’una competitivitat excel·lent –en els últims anys ha jugat una final de l’Europa League i dues de la copa– no és només digne d’estudi sinó de reverència. El mèrit principal el coneixem tots. A banda d’una política radical d’aposta pel planter, l’Athletic només fitxa jugadors formats en equips d’Euskal Herria. Amb tot, ni així es pot permetre el luxe de tenir una selecció dels millors jugadors sorgits del planter del país. Quan en té un que destaca una mica, el peix gran sempre se l’ha menjat. Va passar amb Javi Martínez (40 milions, Bayern), Ander Herrera (36, Bayern), Aymeric Laporte (65, Manchester City) o Kepa Arrizabalaga (80, Chelsea).

Que la figura de l’equip sigui un jugador de color (Iñaki Williams) també demostra que la política tradicional també s’adapta als nous temps. El nou estadi és fabulós i l’ambient que s’hi viu és incomparable a qualsevol altre camp de la lliga. Es permetien el luxe fins l’any passat de ser els únics del món que xiulaven Iniesta, formalment per una jugada puntual però, de passada, què carai, per esbravar-se amb l’autor del gol que va donar el mundial a la seva “estimada” Espanya.

L’Athletic també ha anat sempre davant nostre –com el País Basc en general–,unes passes davant del Barça en les reivindicacions nacionals. De fet no és estrany si considerem que el seu jugador més llegendari, el porter Iribar, va ser pràcticament un dels fundadors d’Herri Batasuna i que el 1975 va saltar al camp al costat del capità de la Real Kortabarria amb l’ikurrin, quan encara era una bandera il·legal.

L’Athletic és un equip antisistema en molts sentits. Ho és en la defensa dels drets del País Basc contra un estat d’arrel neofranquista i ho és en la supervivència social, econòmica i esportiva contra un model futbolístic que tendeix a una globalització que ho deshumanitza tot. Els principals exemples són el PSG i el City, que per molt Guardiola que tingui, no deixa de ser una multinacional en mans de propietaris que es prenen la Champions com ho fèiem fa un temps jo i els meus amics amb la Play Station. Compres els millors jugadors, els ajuntes i a veure qui és capaç de guanyar-te.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)