Farà 32 anys el dia de Sant Joan i l’escenari que el millor jugador conegut en un segle i mig de futbol es retiri amb menys d’una desena de Champions és aterridor perquè no li farà justícia. En condicions normals, Leo Messi té corda per a estona i ho va recordant setmana a setmana per totes les gespes que trepitja.

El Benito Villamarín va acabar corejant el nom de Messi després del sensacional tercer gol de l’argentí, l’1-4 definitiu. A la reacció del seguidor andalús no és aliena la manifesta tendència caïnita que havia demostrat durant tot el partit. La proposta futbolística de Setién divideix i la condició semidivina de Messi uneix. Quina gran paradoxa.

Ser el millor futbolista de la història podria no ser condició suficient per sortir ovacionat de territori inicialment hostil. Però Messi ho aconsegueix perquè, davant un èxit individual, l’únic elogi que surt de la seva boca és per al col·lectiu, perquè quan marca un gol irreal el seu dit busca qui l’ha assistit i no el seu dorsal, perquè deixar-se caure a l’àrea al primer contacte queda fora del seu ordre de prioritats, perquè mira cap al cel com a signe d’humilitat, per un grapat de raons que no caben en aquest espai. Tots tenim al cap jugadors excepcionals, grans rematadors i golejadors, que quan canvien d’equip només els troben a faltar a casa seva. El millor elogi que es pot fer a Messi és que quan es retiri serà el planeta futbol que, sense excepció, enyorarà la meravella creativa del geni de Rosario.