Amb tots els entrebancs propis d’un país sotmès a espoli fiscal i infrafinançat, l’esport català ha anat creant una sèrie d’estructures resistents, un teixit de nuclis irreductibles que sempre acaben trobant la manera de reinventar-se i continuar pel camí de l’èxit. Indiscutiblement, Sabadell és, en el waterpolo, un d’aquests feus. La bombonera de Can Llong ha estat escenari de quatre dels cinc títols de campió d’Europa femení que ha guanyat el CN Sabadell. L’últim, ahir, després d’una remuntada memorable (del 8-11 al 13-11) contra probablement el millor equip d’Europa.

L’equip vallesà ha guanyat cinc de les últimes nou copes d’Europa i té sis jugadores supervivents del primer títol, l’any 2011. Es podria pensar que es tracta d’un equip al final del seu recorregut esportiu, però no seria una anàlisi ajustada perquè algunes ja no tenen el paper tan rellevant de vuit anys enrere. El gran mèrit del club és haver afrontat la renovació generacional imprescindible sense haver perdut competitivitat.

L’altre element que destaca del títol del Sabadell és que dona continuïtat a la ratxa dels equips locals. Justament l’últim que va ser campió en territori aliè va ser el Sabadell, però l’any 2013. D’aleshores ençà, tot han estat victòries dels equips que jugaven a casa, inclòs el títol del Kirixi rus l’any passat, guanyat en els penals, novament contra el conjunt català. Potser que es vagin plantejant demanar la seu de la final a quatre del 2020.