Opinió

El caçador

Santiago Abascal anava de petit a l’escola amb la samarreta de la selecció espanyola. Fins aquí, tot normal. Però ho feia a Amurrio, a la Quadrilla d’Aiara, fet que contrastava, lògicament, amb l’ambient futbolístic que s’hi respirava. La majoria eren seguidors de l’Athletic perquè la selecció basca estava literalment prohibida per les lleis espanyoles i el club de Bilbao exercia com a tal. Aquest xoc de civilitzacions –l’Espanya imperial versus la resistència euskalduna– va provocar un trauma insuperable en la ment del futur polític. Que el seu pare fos fundador de la Unión Nacional Española (1976) i futur líder del PP i (també membre de Vox) a la zona tampoc va ajudar a un desenvolupament cognitiu sòlid de la criatura, que amb el temps va aprendre a caminar sempre amb una Smith & Wesson, convençut que sortiria un Otegi de qualsevol carreró disposat a martiritzar-lo.

Abascal i la seva pistola han deixat de ser un problema personal per esdevenir un perill tangible. Entraran al Congrés dels Diputats com una falange de soldats d’infanteria amb una missió, aniquilar la infanteria enemiga. No els faltaran aliats. No és estrany que el president de la Federació Espanyola de Caça vagi a les seves llistes, que Javier Tebas en sigui un dels valedors més influents o que els toreros –gent que sí que té les mans brutes de sang– facin cua per ocupar les institucions davant l’allau de diputats que cauran sobre Madrid, molts més que les bales que va disparar Tejero el 23-F.

El candidat de Vox va intentar (i tal volta aconseguir) exposar el seu programari esportiu en una entrevista –amb portada inclosa estil macho ibérico– al diari Marca, una capçalera que sovint ens recorda (als catalans) els perills de barrejar política i esport. No cal fer un llibre per descriure com és, en aquest sentit, el senyor Abascal. És del Real Madrid; “la dona no pot competir al mateix nivell que l’home”; l’Athletic és un club ètnic perquè, segons ell, no fitxa espanyols [sic]; s’ha de castigar els clubs quan hi hagi xiulades a l’himne espanyol però a Piqué ja li està bé que l’escridassin; la selecció espanyola no es pot dir la roja; és soci d’honor de la legión; Gibraltar no pot competir amb la seva bandera i encara menys les autonomies, i s’ha de fer complir, ni que sigui per llei, que el nou San Mamés sigui l’escenari d’un partit de la selecció espanyola.

Quatre idees simples i senzilles per convèncer el bàndol que va guanyar la Guerra Civil que aquest conflicte encara no s’ha acabat i que queden comunistes i separatistes per abatre. Si d’un dia per l’altre Abascal reprogramés la dictadura espanyola pràcticament tots els seus desitjos es farien realitat, com ara el retorn del servei militar, un nou programa per subvencionar films patriòtics o l’assistència a judicis sumaríssims sense que alguns advocats defensors facin tanta nosa. El senyor de Vox, amb tot, no està sol en la seva croada electoral. Allà on possiblement ell no arribi ho faran Albert Rivera i Pablo Casado. Tres franctiradors (als quals podem anomenar 1, 1 i 5) que apunten allà mateix. Serà difícil que plegats no facin blanc. I si fan diana, allà al mig hi serem molts mitjans, i no parlo precisament del Marca.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)