Opinió

Els últims del corró ventral

Dick Fosbury va revolucionar el salt d’alçada en els Jocs Olímpics de Mèxic del 1968 passant el llistó d’esquena i derrotant els saltadors que practicaven l’estil imperant en aquella època, el corró ventral. Aquella victòria del saltador nord-americà va ser l’inici d’una era, i ja fa molts i molts anys que tota l’elit mundial del salt d’alçada practica el seu estil. La implantació de la manera de saltar de Fosbury no va ser immediata. Malgrat que arreu es va veure que era més senzill assolir grans salts atacant el llistó d’esquena que no pas de cara, els adeptes al corró ventral encara van resistir uns anys. L’últim rècord mundial fet per un atleta practicant del corró ventral el va aconseguir l’ucraïnès –llavors soviètic– Vladímir Yashchenko, que va saltar 2,34 m el juny del 1978. I l’últim títol olímpic és dos anys més antic. Data del 1976, a Montreal, quan l’alemanya de l’est Rosemarie Ackermann es va emportar l’or femení.

Entre el salt de Fosbury, l’octubre del 1968, i el rècord de Yashchenko, el juny del 1978, els especialistes del Fosbury van anar arraconant els irreductibles del corró ventral, que no van desaparèixer d’avui per demà. A Mèxic, Fosbury va intentar millorar, sense sort, el rècord mundial del soviètic Valeri Brumel (2,28 m, des del 1963). No seria un adepte al nou estil el que superaria aquest rècord, sinó un practicant del corró ventral, el nord-americà Pat Matzdorf, que el 1971 va saltar 2,29 m. En la categoria femenina, el podi del salt d’alçada de Mèxic el van ocupar tres saltadores de corró ventral, i també seria una practicant d’aquest estil la que aconseguiria l’únic rècord de salt d’alçada femení que es faria entre els dos Jocs: l’austríaca Ilona Gusenbauer, que va saltar 1,92 m el 1971.

Els Jocs Olímpics de Munic, el 1972, tampoc van ser la consagració del nou estil que es podia esperar. La jove alemanya occidental de 16 anys Ulrike Meyfarth va guanyar de forma sorprenent la final femenina amb l’estil Fosbury, millorant el rècord del món amb 1,92 m, davant de dues especialistes del corró ventral: la búlgara Yordanka Blagoeva i la ja esmentada Gusenbauer. En la final masculina, però, l’home que millor expressava l’estil Fosbury en aquella època, el nord-americà Dwight Stones, es va haver de conformar amb la medalla de bronze rere l’estonià –llavors soviètic– Yuri Tarmak i l’alemany oriental Stefan Junge. De les sis medalles de Munic, doncs, quatre van ser per al corró ventral i dues, per al Fosbury.

El període olímpic 1972-1976 va viure tres rècords mundials en homes –tots de Stones, en estil Fosbury– i quatre en dones –un de Blagoeva i tres de Rosemarie Ackermann, tots en corró ventral–. A Montreal, el Fosbury va copar el podi masculí –Jacek Wszola, Greg Joy i Stones– i el ventral, l’or (Ackermann) i el bronze (Blagoeva) femení. Ackermann va millorar quatre vegades el rècord mundial femení durant el 1977, i es va convertir en la primera dona que superava els dos metres, i el juny del 1977, Yashchenko va fer 2,33 m el 1977 i va esborrar els 2,32 m de Stones. Els dos rècords mundials tornaven a estar en poder de saltadors de ventral. Yashchenko encara saltaria 2,34 el 1978 en el que seria el cant del signe del corró ventral. El 1978, la italiana Sara Simeoni saltava 2,01 m, i el 1980, el polonès Jacek Wszola feia 2,35 m. Els rècords tornaven a ser d’estil Fosbury. Les lesions obligarien Yashchenko –que moriria de cirrosi als 40 anys– a retirar-se amb 24 anys i Ackermann ho deixaria als 28. Van ser els últims grans del corró ventral.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)