Opinió

La pilota, sempre a terra

Avui els professionals de la Federació Catalana de Futbol hauríem d’estar neguitosos, enfeinats i orgullosos mentre estiguéssim preparant el lliurament dels reconeixements als millors i a les millors futbolistes catalanes. Aitana Bonmatí i Gerard Piqué s’enduran el premi com a millors futbolistes; Laia Aleixandri i Riqui Puig, el de més projecció; Alèxia Putellas i Gerard Deulofeu, golejadors, i Pep Guardiola com a millor entrenador. També els àrbitres i tot el futbol sala tindran el seu reconeixement públic. És un orgull poder lluir la força del futbol català representat per les seves estrelles. Però no serà així. Avui estic de mala llet. I no tant per no poder celebrar la Gala sinó pel motiu de l’ajornament. Avui, demà o quan sigui es farà pública una sentència injusta. Tot el que no sigui dictar l’absolució dels encausats i la sortida imminent de la presó serà injust. I ho serà perquè tots hem viscut el que ha passat els darrers anys al nostre país. No ens ho ha d’explicar ningú. Ho hem vist, ho hem viscut i n’hem estat partícips. Homes i dones de pau s’han vist privats de llibertat per la cruenta venjança d’un estat que no ha sabut gestionar el referèndum de l’1 d’octubre. Quan una llei és injusta, el més correcte és desobeir-la, i la desobediència civil és un dret. Tot i així, pel bé dels presos i les seves famílies, hi ha d’haver un moment que tot això s’acabi. I no parlo de rendició. Parlo de gestionar els sentiments i mirar més enllà de les protestes de demà o demà passat.

No m’agradaria frivolitzar parlant de futbol, però en l’època de Guardiola i Mourinho el Barça va triar el talent i el Madrid, perseguir l’excel·lència del rival amb puntades i joc brut. Dues maneres d’entendre el futbol i la vida. Durant aquell temps es van trencar relacions personals entre amics o companys de selecció. Semblava que serien irreparables, però no va ser així. El pas del temps i la bonhomia individual i col·lectiva van fer reconduir una situació molt desagradable. Hem de trobar un Xavi capaç de defensar i sentir-se orgullós dels seus i alhora seure amb el rival per trobar punts d’entesa. No sé si Gabriel Rufián és la persona idònia, però crec que ho intenta a la seva manera. S’asseu a parlar amb gent que s’alegra que el seu cap sigui a la presó i que desitja que no en surti. Estic convençut que no ho fa per plaer. Un dia haurà de prevaldre la paraula per sobre la repressió.

L’11 de novembre de 1918 es va signar l’Armistici de Compiègne entre els aliats de la Primera Guerra Mundial i Alemanya per posar fi al conflicte. Josep Pla ens explica a El quadern gris que el poble va rebre amb alegria la signatura del tractat de pau. A Espanya, l’Església, els militars i els monàrquics van veure amb inquietud la derrota alemanya. L’any 1933 Adolf Hitler va arribar al poder culpabilitzant de molts dels mals de la seva Alemanya els signants d’aquell armistici. Alemanya ha curat ferides, han cicatritzat i s’han posat les bases perquè no es repeteixi. A Espanya no. Més de vuitanta anys després encara hi ha gent que públicament justifica i enalteix un cop d’estat sanguinari contra un govern democràtic.

El partit serà llarg. Vam marcar un gol per l’escaire l’1-O, però després ens han remuntat al contraatac. Queda la segona part. Hi haurà pròrroga i fins i tot penals. I recordeu que ara hi ha un VAR que s’anomena Europa. Confiem-hi.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)