Opinió

mont Ventor

La primera vegada que vaig tenir notícia del mont Ventor va ser el 1987, arran d’una victòria de Jean-François Bernard. Gràcies a aquella cronoescalada va canviar el maillot de la combinada -d’una gran plasticitat? pel jaune. Sempre recordaré la seva imatge a la meta, exultant i engolint una Coca-cola. El mont Ventor és un massís (1.909 metres) que senyoreja el seu entorn, també conegut com el Gegant de la Provença. El nom remet al mistral que fueteja -a vegades amb inclemència- la part superior de la muntanya, mancada de vegetació. Hi trobarem un panorama descarnat i fantasmagòric, semblant a un miratge esglaiador o un somni paorós. Potser caldria recordar que, segons la mitologia grega, Hipnos i Tànatos eren germans. De fet, existeix un proverbi provençal que diu el següent: “No és boig el qui puja al Ventor sinó aquell que repeteix”. La llista de ciclistes que l’han coronat en primera posició és esplendorosa: Jean Robic, Louison Bobet, Charly Gaul, Eddy Merckx, Bernard Thévenet, Marco Pantani o Chris Froome. Tom Simpson, que a diferència de tots ells mai havia acabat líder de la Grande Boucle, esperava aconseguir-ho el 1967 després d’unes temporades notables. Fins que va arribar el fatídic 13 de juliol d’aquell any.

A pocs quilòmetres d’arribar a dalt, Simpson va deixar de pedalar i va caure, fruit d’una combinació letal d’esgotament, deshidratació, amfetamines i alcohol. Era un dia terriblement calorós i havia recorregut a mitjans il·lícits per incrementar el seu rendiment. Retirat al marge de la carretera, ningú va poder fer res per evitar que se li apagués el batec del cor. Mentrestant, les càmeres de televisió deixaven constància d’aquest desolador esfondrament. Encara no s’ha esvaït la llegenda sobre les seves últimes paraules: “put me back on the bike”. Víctima de l’excés fatal (hybris), va emprendre un viatge sense retorn, una carrera envers el no-res. La seva infausta ambició el va portar més enllà dels seus límits, una mostra més de la mercantilització de l’esport. Simpson fou un heroi tràgic que perseguia una glòria espúria, assedegat d’un èxit en forma d’ingressos suculents. Ens el recorda un monòlit on els seguidors hi dipositen elements votius, talment un altar dedicat a un ídol fulminat pel destí. Hom creu que a causa d’aquest desgraciat episodi la muntanya esdevindrà un santuari profanat i maleït.

Però molt abans, el mont Ventor havia estat l’escenari d’un succés ben diferent. En una època del tot aliena al muntanyisme, l’any 1336 Francesco Petrarca el va pujar acompanyat del seu germà. Convé remarcar que aquest il·lustre poeta i humanista també va dedicar-se a la geografia i la cartografia. Imbuït del desig d’explorar i gaudir de la natura, la seva actitud fou incipientment moderna, més renaixentista que medieval. Amb aquesta excursió no només pretenia contemplar un paisatge majestuós, volia anar més enllà d’un sentiment estètic. La vida humana hauria de ser un camí de perfeccionament, som un homo viator que malda per atènyer la seva plenitud. Però només podrem assolir la benaurança gràcies al sacrifici, l’exigència i l’esforç, avançant per un itinerari estret que posarà a prova la nostra força moral. Havent culminat l’ascensió, Petrarca llegí un incisiu passatge de les Confessions de sant Agustí, en què se’ns commina a no oblidar-nos de nosaltres mateixos en favor de les coses terrenals. Mai ens hauríem d’allunyar d’aquest principi essencial: In interiore hominis habitat veritas.

Aquesta lliçó de saviesa va provocar que Petrarca medités i, per tant, s’endinsés en la seva ànima. De fet, hi ha qui puja una muntanya per concentrar-se en la seva interioritat, cercant-hi una balsàmica dosi de serenitat. Caldria evocar les paraules d’Albert Camus: “La mateixa lluita per aconseguir els cims basta per a omplir un cor d’home” (El mite de Sísif). Però Tom Simpson no va procedir d’aquesta manera, va prescindir completament de l’advertència clàssica contra la buidor d’alguns desitjos i passions. En l’antiga Gàl·lia els cims de les muntanyes també eren objecte de devoció, amb déus com Vintur, solar, radiant i brillant. No debades, aquesta divinitat es va vincular amb Apol·lo, el déu grec de l’harmonia, l’equilibri i la raó. El mont Ventor i la seva flora foren estudiats per John Stuart Mill, un filòsof que va passar els darrers anys de la seva vida a prop de la muntanya, a la lluminosa Avinyó. Motivat pels seus interessos botànics, va inspeccionar diversos indrets d’aquesta terra occitana. Si Simpson n’hagués assimilat la doctrina ètica, hauria après coses molt valuoses sobre la felicitat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)