Editorial

L’EDITORIAL

Esport i infelicitat

La retirada d’Aritz Aduriz va ser motiu per refermar que l’esport d’alta competició no sol ser beneficiós per a la salut física, entesa com el manteniment de les facultats al llarg de la vida. Tot just ahir, l’anunci de Marta Xargay, una jugadora diferencial en el bàsquet europeu, que deixa les pistes per un termini indeterminat ens porta a considerar que l’altíssima exigència de l’esport professional tampoc fomenta sempre la felicitat, un equilibri personal satisfactori.

Xargay encara no ha fet 30 anys, però és professional fa més d’una dècada. Ho ha guanyat tot a nivell de clubs i ha pujat a tots els podis dels tornejos de seleccions. Àlex Abrines va haver d’interrompre el seu contracte amb els Thunder fa poc més d’un any. La remadora Anna Boada, finalista a Rio 2016 i primera dona medallista de l’estat en un mundial, ho va deixar definitivament també fa un any.

Tots tres casos –per posar-ne de ben recents, però la llista és inacabable– tenen en comú un esport en el qual han triomfat i que han estimat. I que, per circumstàncies diverses molt sovint relacionades amb la pressió personal, la necessitat de guanyar i l’espiral creixent de dependència de l’entrenament i la competició, acaben vivint aquest esport com una angoixa que els aclapara i els bloqueja. Abrines li deia en una carta qua adreçava a una pilota –metàfora del bàsquet– que l’havia arribat a odiar, Anna Boada –ara metgessa– va anunciar que es retirava com a teràpia per sortir d’una depressió. I Marta Xargay, que havia tingut una vivència personal difícil l’any passat a Rússia, aparca l’esport explicant que necessita més temps fora del bàsquet. I una altra coincidència de tots tres és la joventut. Cap arriba als 30 anys.

Hi ha, però, una diferència econòmica substancial entre els tres casos. En canvi, el desenllaç coincident indica que quan el que cal és restituir la felicitat personal, els diners compten poc. Abrines tenia un contracte milionari a l’NBA. Amb paciència i tacte, ha aconseguit tornar a sentir-se bé, ara al Barça. Marta Xargay és professional del bàsquet, ha jugat en els millors equips d’Europa i, tot i que els salaris de les dones en el bàsquet no tenen res a veure amb el dels homes, estava en la classe alta. En canvi, Anna Boada depenia bàsicament de les beques, ajudes i contractes publicitaris per viure del rem, un esport aquí gens mediàtic que en la majoria de mitjans només apareix cada quatre anys, en les cites olímpiques. Perspectives econòmiques radicalment diferents amb situacions de dificultat personal tan similars...

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)