Opinió

ELS MEUS AMICS BARCELONISTES

IMMA MERINO

Lluís Llamas

Abans de posar-se a cuinar al seu restaurant, que fa trenta anys que existeix al Barri Vell de Girona, en Lluís de La Penyora (també hi ha la Consol de La Penyora) m'explica un migdia que, de petit, va veure jugar en Kubala al Camp Nou, aleshores recentment inaugurat, des d'una posició privilegiada: «El meu pare tenia uns abonaments sota la llotja presidencial, és a dir en un lloc que ara en formaria part.» Això va ser al final dels anys cinquanta. Després, per circumstàncies familiars, es va haver de buscar la vida amb el seu germà a general, on compraven tebeos de segona mà i la gent gran els cuidava. En Lluís va veure jugar molts altres futbolistes excepcionals, com en Luis Suárez i l'Evaristo, però d'en Kubala en té un record especial: «Jo mirava més en Kubala que el futbol. Quin magnetisme tenia aquest home! Corria amb la pilota controlada i, amb els seus malucs, mantenia els rivals a distància. No se li ha fet justícia i ni tan sols figura en els primers llocs de les llistes dels grans futbolistes. Com que aleshores gairebé no existia el futbol televisat, poca gent l'ha vist jugar i n'hi ha poca memòria visual. Però ell va fer petit el camp de les Corts i va fer que es construís un estadi per a 100.000 persones.»

Durant la seva infància, en Lluís de La Penyora (el nom del restaurant on m'encanta menjar tripa, sigui de vedella o de bacallà) vivia a Barcelona al número 96 del carrer Casanova. Recorda que en Luis Suárez vivia al número 94 del mateix carrer i en César, al número 101. També que, fent xamfrà amb Aragó, hi havia l'hostal La Perdiz, on menjaven sovint Kubala, Segarra i altres jugadors. Per això, aquest meu amic xef em comenta que abans els jugadors no vivien en mansions residencials, sinó enmig de la gent i que eren molt accessibles. Aquesta accessibilitat, la figura immensa d'en Kubala i les seves vivències infantils al Camp Nou expliquen per què és del Barça. Ara, des de fa anys i com tants d'altres, veu els partits per la tele i només un cop a l'any va a l'estadi. Des de lluny, no ha deixat d'observar que el Barça vehicula una lluita pel poder civil: «Arribar a la presidència del club és una forma màxima de promoció social en una ciutat com Barcelona, dominada per unes famílies. Ho exemplifiquen els casos de Miró Sans, Narcís de Carreras i Agustí Montal i, d'una altra manera, el de Núñez, que va refer la seva constructora en crisi un cop va presidir el club. No parlaré de Gaspart, però, pel que fa a Laporta, la presidència del Barça el permet aspirar a la de la Generalitat.»

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)