Opinió

ELS MEUS AMICS BARCELONISTES

IMMA MERINO

Mirito Torreiro

Fa uns dies, mentre era a Sitges, pensava que, després de vint anys com a cronista del festival de cinema, la millor experiència viscuda en aquesta ciutat no res té a veure amb les pel·lícules que hi he vist, sinó amb els moments d'amistat compartits al llarg del temps amb Mirito (Casimiro) Torreiro, uruguaià de pares gallecs que, fugint de la dictadura militar que aleshores es va implantar al seu país, va arribar a Barcelona el 1973, és a dir el mateix any que Cruyff. Ell encara no tenia vint anys i n'havien de passar vint més abans que no ens féssim amics a Sitges. Mirito Torreiro, que gairebé ha deixat d'exercir com a crític a mesura que, continuant amb la docència universitària i amb els seus treballs com a historiador cinematogràfic, ha assumit la codirecció del festival de Granada i part de la programació del festival de Màlaga, manté la seva cita anual amb Sitges. És una ocasió per retrobar-se amb els seus amics catalans quan fa anys que, per conviure amb la seva parella, és un exiliat a Madrid. És així que, un matí recent a Sitges, conversàvem un altre cop sobre com enyora Barcelona, la seva ciutat, on al final del mes d'agost passat va morir, d'un atac de cor fulminant, el seu germà, el periodista Carlos Torreiro, que es va anar fent present mentre parlàvem de futbol, del Peñarol de Montevideo i de la selecció de l'Uruguai, del Barça i de l'Espanyol. Mirito em va dir que, per algunes de les seves amistats, el seu germà simpatitzava amb l'Espanyol, però que mai no va ser antibarcelonista. Ell és un barcelonista convençut, però continua sent del Peñarol («l'afició al futbol se sol originar en la infància») i sobretot és antimadridista.

De fet, quan va arribar a Barcelona, no es va fer del Barça enlluernat per Johan Cruyff, que no li queia especialment simpàtic, sinó perquè va veure clarament que era la manera més fàcil d'exercir com l'antimadridista que va començar a ser quan el Real Madrid va guanyar el Peñarol en una final de la copa Intercontinental. Això no li va perdonar mai, al Madrid, malgrat que el gran Peñarol dels anys seixanta se'n va venjar en una altra final de la Intercontinental. També van fer que fos del Barça la identificació amb la ciutat que el va acollir. I la consciència de la injustícia, com ara en relació amb els arbitratges, comesa contra el Barça. A Madrid continua sent del Barça més que mai i, quan el nostre equip guanya alguna cosa important, encara em fa més feliç telefonant-me per compartir la victòria, que, de manera directa o indirecta, sempre és contra el Real Madrid.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)