He de dir que feia molt de temps que no veia el meu amic Pep Saurí, amb qui vaig compartir moltes tardes a la redacció d'El Punt i algunes nits gironines durant la nostra joventut, i vaig pensar que la possibilitat de parlar del Barça era un bon pretext per retrobar-nos. Per un cop, vaig tenir un pensament encertat: no ens va costar reprendre un fil de conversa barcelonista interromput quan ell va marxar a viure a Barcelona per incorporar-se, com a editor de l'edició catalana, a la redacció d'El Periódico, en què continua treballant, ara com a periodista de la secció de Societat. D'entrada, en Pep em comenta que, d'acord amb Josep Maria Fonalleras, «el futbol és la més important de les coses que no tenen importància». Aleshores li assenyalo que potser el futbol està adquirint massa importància en les vides de molts, i en general en la societat catalana, que sembla compensar les seves frustracions amb les alegries barcelonistes. Hi afegeixo que, d'altra banda, com a mínim tenim aquestes alegries, però insisteixo que el futbol deu estar alienant-nos fortament. «Què vols que et digui? Sincerament, el Barça em fa una mica millor la vida. I si estic alienat, prefereixo ser-ho amb un equip que té com a valors l'esforç col·lectiu, el respecte pel rival i la recerca de la bellesa», respon.

Pel que fa als seus orígens com a barcelonista, els vincula clarament al seu pare, però reconeix que la seva mare el va fer dubtar: «Sense que li agradés el futbol i suposo que per esperit de contradicció deia que era de l'Espanyol. De petit això em va crear un conflicte que es va resoldre en el moment que em va agradar el futbol.» Sobre els seus moments més especials com a barcelonista, me'n diu tres: «Una nit d'abril de l'any 1990 estava a París amb una amiga a qui m'aprecio molt encara que no la vegi mai, i ella trucava cada vint minuts des d'una cabina telefònica per saber el resultat de la final de la copa contra el Madrid. Vam guanyar 2-0 i ho vam celebrar. El gol d'Iniesta a Stanford Bridge. Mai no he cridat tant. Vaig veure el partit com s'havia de veure: amb 200 persones, 170 de les quals fumaven, en un bar on només n'hi cabien 50. Però també he de dir que va ser especial la nit en què sol a casa vaig veure la final d'Atenes. Vaig aguantar tot el partit per solidaritat amb un equip que m'havia donat tantes alegries. Recordo que TV3 va haver de suspendre la programació de bombo barcelonista, però va tenir l'encert d'emetre Ningú no és perfecte! El disgust va ser més fàcil de passar amb aquesta pel·lícula deliciosa.»