Les declaracions d'Eric Cantona negant que fos Espanya la que guanyés el mundial de futbol de Sud-àfrica el 2010, perquè el mèrit de la victòria corresponia a Catalunya encara cuegen. Ha fet sortir de polleguera tota la brunete mediàtica espanyola que s'ha dedicat a desacreditar l'exfutbolista, fet ridícul per la potència de la figura d'un mite del futbol com és el francès. D'altra banda, s'ha obert un debat sobre la influència real de Catalunya en aquella selecció campiona tenint en compte l'origen espanyol d'Iniesta, Pedro i Villa. Un debat fora de lloc, perquè no es pot saber què hauria passat amb la participació d'una selecció catalana en què vés a saber quins jugadors haurien triat participar-hi. El que és inqüestionable, com planteja Cantona, és que l'èxit de la roja és fruit de la feina desenvolupada en un club netament català com és el Barça. I tot indica que el que Cantona buscava, amb la seva sempre irreverent i provocativa expressió, no era fer cap ocurrència, sinó posar de manifest com d'incomprensible resulta que una potència futbolística com Catalunya, amb alguns dels millors jugadors del planeta i un dels clubs més importants del món, no pugui concórrer amb normalitat en les competicions internacionals. Cal agrair que cracs com Cantona projectin la reivindicació de la majoria social del nostre país mostrant admirablement la lleialtat als seus principis i als seus orígens.